Repsol: l'Estat ha d'intervenir-hi com a qüestió estratègica

A les alçades de la crisi en què ens trobem, crec que cal exigir al govern Zapatero que es mulli en el cas Repsol. Alguns de nosaltres, en el seu moment vàrem criticar profundament la privatització de Repsol i moltes d'altres empreses de l'esfera INI. Ara, crec que ara toca dir clarament que hauria de ser l'Estat qui adquirís aquest paquet del 20% que ara pot anar a mans de Lukoil. El SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials) hauria d'adquirir aquest 20% amb l'objectiu d'excercir una posició de control sobre la empresa líder d'un sector tan estratègic com aquest. Si l'argument es "d'on treiem aquests diners", doncs la resposta es molt senzilla, de l'ampli recorregut que encara té el dèficit públic (si tenim diners per injectar al sector financer, també els podem tenir per prendre posicions en sectors estratègics).

Cal cercar el consens

Els Ajuntaments, i el de Cerdanyola no es una excepció, es troben de ple en el procés d’aprovació de les ordenances fiscals pel 2009. Tradicionalment, aquesta es una decisió complicada, donat que incideix de manera directa en les butxaques de la ciutadania, però també en bona part dels recursos de què disposaran els Ajuntaments en el proper any, per afrontar els programes i serveis que ofereixen, així com per finançar, en part, les inversions que s’han plantejat, a nivell polític, com a prioritàries.

En el moment en què ens trobem i “con la que está cayendo” aquesta dificultat s’agreuja, doncs cal trobar el punt d’equilibri entre les necessitats de recursos de l’Ajuntament i no castigar en excés les economies familiars, força malmeses per la cruesa de la crisi.

En aquest escenari pren més protagonisme que mai la negociació política, que ha de partir del govern, però que ha de trobar en l’oposició dosis de responsabilitat, que demostrin la voluntat de tirar endavant la gestió municipal de les ciutats , malgrat les dificultats de la conjuntura.

Aquesta negociació arribarà a bon port si hi ha voluntat d’enteniment entre els diferents actors i, si es posa la responsabilitat política per davant dels interessos puntuals de partit que, tot i ser legítims, corresponen més a d’altres moments de la “batalla” política.

Crec especialment positiu que, en el cas de Cerdanyola, els diferents grups municipals del Consistori hagin triat aquest camí de negociació amb propostes beneficioses pel conjunt de la ciutat i així hagi quedat palès en el Ple municipal i en les declaracions posteriors dels seus respectius portaveus. De ben segur, la màxima beneficiària en serà la ciutat i les persones que hi viuen.

Aquest fet marca la pauta del que haurà de ser la negociació dels propers pressupostos municipals, on tots els grups polítics hauran de prioritzar el que es imprescindible i el que no, en el conjunt de l’activitat municipal, tasca especialment complexa i gens agradable, amb lo qual, les dosis de responsabilitat i la cintura a l’hora de negociar prendran el màxim protagonisme si es que es volen arribar a acords de consens, per afrontar els reptes que aquesta crisi planteja als Ajuntaments com a administració més propera a la ciutadania que son.