Avui, al Ple del Consell Comarcal, hem aprovat el Pla d'Actuació Comarcal (PAC) que estableix el conjunt d'activitats que durà a terme el Consell Comarcal els propers anys, a partir d'uns objectius estratègics a assolir, tot establint el procediment d'avaluació continuada del seu grau de compliment.
A l'inici de l'actual mandat, el Grup Comarcal d'ICV-EUiA vàrem proposar que l'elaboració i, posterior desenvolupament d'aquest PAC, al nostre parer, era un dels grans objectius de mandat del Govern del Consell Comarcal. Tanmateix, vàrem oferir-nos per liderar aquest procés i així va ser finalment: el "cartipàs" comarcal va establir l'elaboració del PAC com uns dels objectius estratègics del mandat 2007-2011i es va acordar designar al conseller del grup d'ICV-EUiA, Xavier Boix, com a Conseller delegat del PAC.
Ara, el PAC inicia la seva etapa més important, la del desenvolupament, que atorgarà als Ajuntaments de la comarca (de manera especial als més petits) un nou marc de treball que ajudarà a coordinar iniciatives comunes i a potenciar sinèrgies a la comarca, tot incrementant l'assistència tècnica.
El conseller delegat del PAC, Xavier Boix, ha presentat el Programa d’Actuació Comarcal al Ple i ha manifestat “que aquest programa és un compromís amb la ciutadania i amb els principals usuaris del consell que són els ajuntaments, un compromís determinat a partir d’una diagnosi política i tècnica interna i, encara més important, d’una anàlisi externa, on els ajuntaments ens han dit com ens veuen i què esperen d’aquesta institució, i també és un compromís de bon govern, establint els procediments per avaluar el grau d’acompliment de les nostres actuacions anualment”.
Crec que també es de justícia, destacar l'innovador procés participatiu que s'ha dut a terme per arribar a la concreció d'aquest PAC: ni més ni menys que 57 persones dels diferents Ajuntaments de la comarca i representants de tots els grups polítics comarcals hi han participat activament, en un veritable exemple de radicalitat democràtica, si s'em permet l'expressió.
El PAC ha comptat amb el suport de tots els grups del Govern (PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC) i també del grup de les CAV. Tan sols l'abstenció del PP ha impedit la unanimitat en el tema... esperem que s'hi acabin incorporant en el procés que ara s'inicia perquè un tema com aquest té més sentit si ve avalat per un consens total.
dijous, 10 de desembre del 2009
dimarts, 10 de novembre del 2009
Les polítiques socials només es poden fer amb recursos
Aquests dies està molt al carrer el debat sobre la fiscalitat. A Catalunya i a Espanya, en general, no hi ha “cultura impositiva”, es molt difícil que n’hi hagi després d’haver estat gairebé 40 anys sota la dictadura.
Hi ha diversos països europeus que sí tenen aquesta tradició “fiscal”, en el sentit de que la majoria de la ciutadania ja ha assumit, des de fa temps, la necessitat imperiosa de que l’Administració capti recursos, mitjançant les diferents figures impositives, per tal de poder oferir serveis bàsics que garanteixin un veritable estat del benestar.
Queda clar, la necessitat de totes les Administracions públiques que garantir una determinada capacitat recaptatòria que cobreixi el cost de tots aquests serveis bàsica per a la ciutadania. Ara bé, això es pot fer de diverses maneres però, sens dubte, la més justa i equitativa es la de la fiscalitat progressiva, “vaja” que paguí més qui més guanya o més té.
Aquesta afirmació, que sembla a priori que tothom hi estaria d’acord, no s’ajusta realment al que defensen diverses organitzacions polítiques i, aquests dies, ho hem pogut veure amb dos exemples importants: alguns partits polítics, CiU i PP especialment, han carregat amb molta virulència contra la proposta del Govern Zapatero (a instàncies del grup d’ICV-IU-ERC) de modificar l’anomenada comunament com a “Llei Beckham” que permet que, actualment, un futbolista professional que cobri uns 10 M€ anuals (i ja sabeu que n’hi ha algun) tributi al mateix tipus (el 24%) que una treballadora o un treballador que té un sou d’uns 20.000 € anuals. Amb la reforma plantejada pagarien un 43% que es el tipus màxim vigent actualment.
L’altre exemple i, de fet, molt més rellevant, es el “vergonyós” plantejament que estan fent tant CiU com PP i “algú més” sobre l’Impost de Successions. El qualificatiu que s’està utilitzant de “peatge de la mort” crec que, a més de desafortunat, no s’ajusta a la realitat, ja que, actualment, més d’un terç d’hereus/ves no tributen per aquest impost i, a més, cal recordar la reducció vigent de 180.000€ per hereu/va en el cas de l’habitatge habitual. Es cert que cal una reforma ben plantejada d’aquest Impost, però que, en tot cas, garanteixi tres aspectes bàsics: la progressivitat, la seva capacitat de recaptació i que les herències de menor quantia no hi tributin (amb la proposta d’ICV gairebé el 85% no ho farien, lògicament els que reben herències més modestes).
Sota el paraigua de que “aquest impost ha gairebé desaparegut en moltes CCAA i castiga especialment a classes mitjanes i treballadors” (ho ha fet especialment en CCAA governades pel PP) ens apareix el plantejament totalment cínic de CiU que proposa deixar exemptes herències de més de 600.000 € (sí, si, 100 M de les antigues pessetes!!!). Jutgeu vosaltres mateixos si aquesta proposta vetlla especialment per les classes més modestes o pels qui hereten grans patrimonis... crec que la resposta es obvia.
Que no vulguin enganyar a ningú. Es impossible prestar serveis públics bàsics de qualitat sense els recursos que els garanteixin i, aquests recursos, han de venir en proporció a les disponibilitats de cadascú. Un altre plantejament es del tot injust.
Hi ha diversos països europeus que sí tenen aquesta tradició “fiscal”, en el sentit de que la majoria de la ciutadania ja ha assumit, des de fa temps, la necessitat imperiosa de que l’Administració capti recursos, mitjançant les diferents figures impositives, per tal de poder oferir serveis bàsics que garanteixin un veritable estat del benestar.
Queda clar, la necessitat de totes les Administracions públiques que garantir una determinada capacitat recaptatòria que cobreixi el cost de tots aquests serveis bàsica per a la ciutadania. Ara bé, això es pot fer de diverses maneres però, sens dubte, la més justa i equitativa es la de la fiscalitat progressiva, “vaja” que paguí més qui més guanya o més té.
Aquesta afirmació, que sembla a priori que tothom hi estaria d’acord, no s’ajusta realment al que defensen diverses organitzacions polítiques i, aquests dies, ho hem pogut veure amb dos exemples importants: alguns partits polítics, CiU i PP especialment, han carregat amb molta virulència contra la proposta del Govern Zapatero (a instàncies del grup d’ICV-IU-ERC) de modificar l’anomenada comunament com a “Llei Beckham” que permet que, actualment, un futbolista professional que cobri uns 10 M€ anuals (i ja sabeu que n’hi ha algun) tributi al mateix tipus (el 24%) que una treballadora o un treballador que té un sou d’uns 20.000 € anuals. Amb la reforma plantejada pagarien un 43% que es el tipus màxim vigent actualment.
L’altre exemple i, de fet, molt més rellevant, es el “vergonyós” plantejament que estan fent tant CiU com PP i “algú més” sobre l’Impost de Successions. El qualificatiu que s’està utilitzant de “peatge de la mort” crec que, a més de desafortunat, no s’ajusta a la realitat, ja que, actualment, més d’un terç d’hereus/ves no tributen per aquest impost i, a més, cal recordar la reducció vigent de 180.000€ per hereu/va en el cas de l’habitatge habitual. Es cert que cal una reforma ben plantejada d’aquest Impost, però que, en tot cas, garanteixi tres aspectes bàsics: la progressivitat, la seva capacitat de recaptació i que les herències de menor quantia no hi tributin (amb la proposta d’ICV gairebé el 85% no ho farien, lògicament els que reben herències més modestes).
Sota el paraigua de que “aquest impost ha gairebé desaparegut en moltes CCAA i castiga especialment a classes mitjanes i treballadors” (ho ha fet especialment en CCAA governades pel PP) ens apareix el plantejament totalment cínic de CiU que proposa deixar exemptes herències de més de 600.000 € (sí, si, 100 M de les antigues pessetes!!!). Jutgeu vosaltres mateixos si aquesta proposta vetlla especialment per les classes més modestes o pels qui hereten grans patrimonis... crec que la resposta es obvia.
Que no vulguin enganyar a ningú. Es impossible prestar serveis públics bàsics de qualitat sense els recursos que els garanteixin i, aquests recursos, han de venir en proporció a les disponibilitats de cadascú. Un altre plantejament es del tot injust.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
El PSOE “passa” dels Ajuntaments
Fa gairebé un any, el Govern ZP va aprovar el conegut FEIL (Fons Estatal d’Inversió Local). En aquell moment a moltes persones ens va semblar una boina eina “conjuntural” per aturar temporalment la destrucció d’ocupació en un determinat sector, alhora que s’incentivava la inversió municipal molt important en aquest context de crisi, tot i les deficiències que, posteriorment, s’ha anat comprovant que tenia (lògiques en una veritable “prova pilot”).
Des de ja fa alguns mesos, el Govern de l’Estat, escoltant les peticions que provenien del món local, va anunciar la més que probable reedició d’aquest pla en forma de “FEIL 2”, tot dient, això sí, que seria de característiques força diferents, ja que, per una banda, aniria delimitat a un tipus d’inversions en equipaments socials, de recuperació mediambiental i en noves tecnologies i, d’altra banda, perquè una part del mateix es podria destinar a la despesa ordinària dels Ajuntaments.
Aquest segon aspecte era, sens dubte, el més esperat per part del món municipal ja que, tot apunta que la davallada d’ingressos que reben de l’Estat pel 2010 es calcula en un 9,2% de mitjana, després de que ja hagi caigut durant el 2009 respecte de l’any anterior.
Primer va ser el Vicepresident Chaves el que situava en un 15% del FEIL-2 el que podria es podria destinar a despesa ordinària. Posteriorment, diverses veus del Govern, fins i tot el mateix President, ha anat modificant a l’alça aquest primer percentatge, segurament per intentar “desencallar” l’aprovació dels PGE al Congrés. Des de les diverses entitats municipals (inclosa la FEMP presidida per l’Alcalde de Getafe, que, recordem, es del PSOE) es va insistir que el percentatge mínim acceptable es situava en el 30% (i el desitjable en el 50-60%) ja que era només a partir d’aquest nivell que es podria donar cobertura als serveis actuals en funció de la davallada de transferències ja comentada.
Des de Catalunya també s’alçaven veus “municipalistes” de tots els colors polítics, reivindicant aquest major percentatge, fins i tot, el President de la FMC o el President de la DIBA, ambdós del PSC-PSOE.
Tanmateix, es del tot justa, la permanent reivindicació del món local, de retorn de l’IVA de les Inversions als Ajuntaments, perquè el puguin destinar a noves Inversions, sobretot ara, que sembla que ens acostem a una pujada dels tipus a partir de l’1 de juliol de 2010.
Ara, ens arriba la notícia de què el Consell de Ministres decideix mantenir en el 20%, el percentatge del FEIL-2 que es podrà destinar al pressupost ordinari municipal i, res de nou respecte de la possible devolució de l’IVA de les Inversions... i es que, lògicament, un cop aprovats els PGE, ara al president ZP ja no li cal utilitzar els Ajuntaments com a moneda de canvi... per cert, una moneda de canvi que mai li ha agradat, ja que, en tot moment, no veia amb bons ulls solucionar un problema a aquells governs que, majoritàriament (com a mínim a les grans ciutats) son del PP...
Quina llàstima! Queda clar, doncs, una vegada més, que el PSOE “passa” dels Ajuntaments...
Des de ja fa alguns mesos, el Govern de l’Estat, escoltant les peticions que provenien del món local, va anunciar la més que probable reedició d’aquest pla en forma de “FEIL 2”, tot dient, això sí, que seria de característiques força diferents, ja que, per una banda, aniria delimitat a un tipus d’inversions en equipaments socials, de recuperació mediambiental i en noves tecnologies i, d’altra banda, perquè una part del mateix es podria destinar a la despesa ordinària dels Ajuntaments.
Aquest segon aspecte era, sens dubte, el més esperat per part del món municipal ja que, tot apunta que la davallada d’ingressos que reben de l’Estat pel 2010 es calcula en un 9,2% de mitjana, després de que ja hagi caigut durant el 2009 respecte de l’any anterior.
Primer va ser el Vicepresident Chaves el que situava en un 15% del FEIL-2 el que podria es podria destinar a despesa ordinària. Posteriorment, diverses veus del Govern, fins i tot el mateix President, ha anat modificant a l’alça aquest primer percentatge, segurament per intentar “desencallar” l’aprovació dels PGE al Congrés. Des de les diverses entitats municipals (inclosa la FEMP presidida per l’Alcalde de Getafe, que, recordem, es del PSOE) es va insistir que el percentatge mínim acceptable es situava en el 30% (i el desitjable en el 50-60%) ja que era només a partir d’aquest nivell que es podria donar cobertura als serveis actuals en funció de la davallada de transferències ja comentada.
Des de Catalunya també s’alçaven veus “municipalistes” de tots els colors polítics, reivindicant aquest major percentatge, fins i tot, el President de la FMC o el President de la DIBA, ambdós del PSC-PSOE.
Tanmateix, es del tot justa, la permanent reivindicació del món local, de retorn de l’IVA de les Inversions als Ajuntaments, perquè el puguin destinar a noves Inversions, sobretot ara, que sembla que ens acostem a una pujada dels tipus a partir de l’1 de juliol de 2010.
Ara, ens arriba la notícia de què el Consell de Ministres decideix mantenir en el 20%, el percentatge del FEIL-2 que es podrà destinar al pressupost ordinari municipal i, res de nou respecte de la possible devolució de l’IVA de les Inversions... i es que, lògicament, un cop aprovats els PGE, ara al president ZP ja no li cal utilitzar els Ajuntaments com a moneda de canvi... per cert, una moneda de canvi que mai li ha agradat, ja que, en tot moment, no veia amb bons ulls solucionar un problema a aquells governs que, majoritàriament (com a mínim a les grans ciutats) son del PP...
Quina llàstima! Queda clar, doncs, una vegada més, que el PSOE “passa” dels Ajuntaments...
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Ara es veurà
A Cerdanyola, com a tot arreu, estem vivint moments difícils, de profunda crisi econòmica. L’atur s’ha doblat en poc més d’un any. Moltes empreses, comerços, restaurants..., estant fent mans i mànigues i tivant de la imaginació, per tal d’aguantar i no haver de tancar.
A aquest context social i econòmic s’hi afegeix un moment polític complex pel que fa a la governabilitat de la ciutat. Ara, per tant, caldrà que les diferents forces polítiques de la ciutat posin sobre la taula el bo i millor del seu capital polític i humà. No es el moment de retrets o acusacions/difamacions personals com els que han fet alguns personatges polítics darrerament (sobretot un senyor que es responsable d’organització d’un partit que s’autoanomena socialista i que té nom de capital “manya”). No, això no es el què ens cal.
Es, més que mai, el moment de demostrar si es veritat aquell eslògan que els partits utilitzen en moments com aquest tot dient que “ara el primer es la ciutat, per sobre dels partits... ara el primer es Cerdanyola”.
Ara es veurà qui només ho diu i qui, a més, s’ho creu i ho posa en pràctica. Ara, caldrà parlar de tot i amb tothom. També amb aquelles forces polítiques que, en aquests moments, no tenen representació municipal però que varen obtenir un bon grapat de vots en les darreres eleccions municipals.
Haurem de parlar del futur de Cerdanyola. De l’immediat i del llarg termini, però, sobretot, haurem de posar-nos d’acord en quines polítiques son prioritàries i quines no, ja que el primer es donar cobertura a aquelles persones que més pateixen la crisi. Però també es moment de desencallar aquelles temes que defineixen un model de ciutat que aposta per l’economia del coneixement, la que es correspon amb un nou model econòmic que, al meu parer (com el de molta gent) garanteix un futur molt més sostenible.
No tingueu cap dubte que, en aquest camí, a la gent d’ICV-EUiA de Cerdanyola, la trobareu i a mi també, es clar. Sense cap premissa ni cap condició. Millor dit, si, amb una: continuar avançant en un projecte que crec es el millor que mai ha tingut Cerdanyola.
A aquest context social i econòmic s’hi afegeix un moment polític complex pel que fa a la governabilitat de la ciutat. Ara, per tant, caldrà que les diferents forces polítiques de la ciutat posin sobre la taula el bo i millor del seu capital polític i humà. No es el moment de retrets o acusacions/difamacions personals com els que han fet alguns personatges polítics darrerament (sobretot un senyor que es responsable d’organització d’un partit que s’autoanomena socialista i que té nom de capital “manya”). No, això no es el què ens cal.
Es, més que mai, el moment de demostrar si es veritat aquell eslògan que els partits utilitzen en moments com aquest tot dient que “ara el primer es la ciutat, per sobre dels partits... ara el primer es Cerdanyola”.
Ara es veurà qui només ho diu i qui, a més, s’ho creu i ho posa en pràctica. Ara, caldrà parlar de tot i amb tothom. També amb aquelles forces polítiques que, en aquests moments, no tenen representació municipal però que varen obtenir un bon grapat de vots en les darreres eleccions municipals.
Haurem de parlar del futur de Cerdanyola. De l’immediat i del llarg termini, però, sobretot, haurem de posar-nos d’acord en quines polítiques son prioritàries i quines no, ja que el primer es donar cobertura a aquelles persones que més pateixen la crisi. Però també es moment de desencallar aquelles temes que defineixen un model de ciutat que aposta per l’economia del coneixement, la que es correspon amb un nou model econòmic que, al meu parer (com el de molta gent) garanteix un futur molt més sostenible.
No tingueu cap dubte que, en aquest camí, a la gent d’ICV-EUiA de Cerdanyola, la trobareu i a mi també, es clar. Sense cap premissa ni cap condició. Millor dit, si, amb una: continuar avançant en un projecte que crec es el millor que mai ha tingut Cerdanyola.
dimarts, 22 de setembre del 2009
Espanya, paradís bancari
Un Informe de la Comissió Europea, donat a conèixer avui, revela que la Banca espanyola es, darrera de la italiana, la que més comissions cobra als clients pels serveis que “ens ofereixen”. Ni més ni menys que 178€ anuals de mitjana només per fer les operacions més usuals amb el compte corrent personal.
La CE critica, tanmateix, la manca d’informació als consumidors sobre les comissions que es cobren. I no només al consumidors ja que, fins i tot els autors de l’informe han hagut de demanar informacions suplementàries per tal d’esbrinar el cost real de les comissions que es cobren a cada client.
A l’altre costat de la balança trobem que, el mateix servei té, a Holanda, un cost de 46€ anuals o de 58€ a Bèlgica. Hom es pregunta el perquè d’aquesta situació privilegiada de la banca espanyola, especialment quan, en els darrers mesos ha rebut una “injecció de liquiditat” extraordinària de més de 50.000 M€ del Govern de l’Estat... tot plegat hem porta a pensar que Espanya es un veritable “paradís” per les Entitats bancàries... amb la permissibilitat del Govern, això sí.
No va sent hora ja de lluitar no només contra el paradisos fiscals si no també contra els paradisos financers? Reflexionin “senyors del govern”...
La CE critica, tanmateix, la manca d’informació als consumidors sobre les comissions que es cobren. I no només al consumidors ja que, fins i tot els autors de l’informe han hagut de demanar informacions suplementàries per tal d’esbrinar el cost real de les comissions que es cobren a cada client.
A l’altre costat de la balança trobem que, el mateix servei té, a Holanda, un cost de 46€ anuals o de 58€ a Bèlgica. Hom es pregunta el perquè d’aquesta situació privilegiada de la banca espanyola, especialment quan, en els darrers mesos ha rebut una “injecció de liquiditat” extraordinària de més de 50.000 M€ del Govern de l’Estat... tot plegat hem porta a pensar que Espanya es un veritable “paradís” per les Entitats bancàries... amb la permissibilitat del Govern, això sí.
No va sent hora ja de lluitar no només contra el paradisos fiscals si no també contra els paradisos financers? Reflexionin “senyors del govern”...
dimarts, 28 de juliol del 2009
El Nou Model de Finançament (2a part)
Ahir, el Govern català va presentar, públicament, l'acord pel nou Model de Finançament Autonòmic (amb algun que altre desplante "oportunista" per cert).
Ja vaig comentar en la primera entrega, algunes de les bondats del nou sistema...
Ara però, vull centrar-me en els "deures pendents" per part del Govern de l'Estat, perquè ja s'ha fet un primer pas, molt important, però encara hi ha molt més a fer, si es que el Govern Zapatero vol mostrar-se com un veritable govern progressista (tal i com crec que ho està fent en el procés del "diàleg social", com a contraposició de les postures més ultraconservadores de la patronal).
M'estic referint al no menys necessari i important acord a assolir per un Nou Model de Finançament Local: la situació de crisi econòmica obliga als Ajuntaments a aprofundir en les polítiques socials "de proximitat". Per garantir-ne l'eficàcia, cal afrontar una reforma estructural dels sistema de finançament dels Ajuntaments, que els proveeixi dels recursos suficients per desenvolupar, plenament, aquelles competències que han assumit, bé per deixadessa de l'administració competent, bé per voluntat pròpia davant la necessitat ineludible de la ciutadania del municipi.
Si, a més a més, li afegim una aposta valenta, per tal de tirar endavant un paquet de mesures fiscals que aprofondeixin en la progressivitat del sistema fiscal estatal (que pagui més qui més guanya, eliminar el caràcter universal d'alguns "xecs" que ha aprovat el govern ZP com el dels 400€ o el xec nadó, eliminar el tracte fiscal discriminat que pateixen les rendes del treball respecte de les del capital, la fiscalitat ambiental,...), aleshores, el conjunt de l'administració pública disposarà d'una bossa de recursos addicionals, per afrontar la crisi amb garanties, assolint allò que podriem anomenar "la quadratura del cercle".
dijous, 16 de juliol del 2009
El Nou Model de Finançament (1a part)
L'acord garanteix que Catalunya multiplicarà per cinc el ingressos que, actualment, rep de l'Estat, es a dir, que nomès en el primer any de la seva entrada en vigor, rebrem més diners que en els anys de funcionament de l'acord CiU-PP del 2001 què, sobretot, des de la federació nacionalista, es va "vendre" com el millor acord de finançament possible i de la història.
Aquest nou Model, situarà a Catalunya, per primer cop, per sobre de la mitjana estatal de recursos per càpita i, el que es més important, garanteix la seva continuitat en el temps, ja que es basa en criteris clars i objectius.
Tanmateix, atorga a Catalunya més capacitat normativa, es a dir, que el Govern de la Generalitat disposarà de més eines per tal de configurar una Política Fiscal pròpia gaudint, així, d'un major marge de maniobra per avançar en una Política Fiscal amb perfil propi que espero que sigui més progressista.
Fins i tot es un model molt més solidari, en contra del que alguns representants de determinades CCAA estan manifestant amb un clar excés de demagògia política "barata".
Per últim, cal dir que la postura de CiU al respecte, demostra que no han sabut "estar a l'alçada" dels aconteixements... malauradament, estan acostumats a que, en qualsevol acord Govern català - Govern de l'Estat, "han estat protagonistes de la foto"... com ara no ha estat així, doncs "es piquen" i busquen mil i una "excuses" (fluixes totes elles) per tal de devaluar l'acord assolit.
Cal felicitar a tots els membres del Govern que han apostat fort per arribar al final d'aquest llarg camí... però, permeteu-me que faci una felicitació molt especial a tota la gent d'ICV que ha participat en el procés (començant pel seu president) que no ha defallit en cap moment, convençuts i convençudes de què el resultat valdria la pena.
dilluns, 8 de juny del 2009
La importància dels valors...
Carta a Raül Romeva:
Benvolgut Raül... abans que res, moltes felicitats... tens, novament, cinc anys per endavant, per poder treballar per l'Europa que moltes i molts volem.
Molta gent tenim clar que continuaràs defensant l'Europa social que posi les necessitats bàsiques de les persones, per davant de qualsevol interès particular... I, ho faràs, sobretot perquè et mouen uns valors profundament d'esquerres, ecologistes, pacifistes i feministes...
Un bon amic meu, quan va accedir a un càrrec de responsabilitat, es va adreçar a totes i tots que vàrem confiar en ell dient... "agafo aquesta responsabilitat com un encàrrec, no pas un càrrec i, aquest plantejament es el què hem guiarà cada dia en la meva tasca..." m'agrada molt comprovar que coincideixes amb el meu amic... Salut i bona feina!
Benvolgut Raül... abans que res, moltes felicitats... tens, novament, cinc anys per endavant, per poder treballar per l'Europa que moltes i molts volem.
Molta gent tenim clar que continuaràs defensant l'Europa social que posi les necessitats bàsiques de les persones, per davant de qualsevol interès particular... I, ho faràs, sobretot perquè et mouen uns valors profundament d'esquerres, ecologistes, pacifistes i feministes...
Un bon amic meu, quan va accedir a un càrrec de responsabilitat, es va adreçar a totes i tots que vàrem confiar en ell dient... "agafo aquesta responsabilitat com un encàrrec, no pas un càrrec i, aquest plantejament es el què hem guiarà cada dia en la meva tasca..." m'agrada molt comprovar que coincideixes amb el meu amic... Salut i bona feina!
dilluns, 1 de juny del 2009
Crisi de dretes, solucions d'esquerres
Demà dimarts, a les 19h, al Centre Cívic President Macià (Rambla Francesc Macià, 189) a les set de la tarda, Raül Romeva i Jordi Miralles explicaran les propostes d'ICV-EUiA per les eleccions al Parlament Europeu del proper diumenge dia 7 de juny.
No us ho perdeu: veureu, clarament, la diferència entre les nostres propostes, d'esquerres de debò, i les de aquelles formacions que fan polítiques de dretes, sota l'etiqueta de progressistes...
No us ho perdeu: veureu, clarament, la diferència entre les nostres propostes, d'esquerres de debò, i les de aquelles formacions que fan polítiques de dretes, sota l'etiqueta de progressistes...
dijous, 21 de maig del 2009
El dia 7 de juny cal anar a votar... per una majoria d'esquerres al Parlament Europeu
Acabo de sentir que, superant totes les expectatives que hi havia fins ara, la participació estimada, per les eleccions europees del proper 7 de juny podria arribar al 50%. No es que sigui una dada "per tirar cohets", en general, però si optimista, si ho comparem amb estimacions de fa poc, que la situàven per sota del 40%.
El 7 de juny cal anar a votar, perquè totes i tots som Europa i perquè, en funció de la majoria que es conformi al Parlament europeu, les seves directrius polítiques poden anar a afavorir els poderosos, com fins ara o hi ha la possibilitat de configurar una majoria d'esquerres que proposi sol·lucions a la sortida de la crisi que tingui en compte, especialment a aquelles persones que més la pateixen...
Prou de Sarkozy, Berlusconi,... ara toca una majoria que aposti per una nova Europa basada en la justícia social, els drets per a tothom i l'economia verda...
El dia 7 de juny decidim quina sortida volem a la crisi, perquè la dreta es qui ha creat la crisi i, l'esquerra, qui pot fer propostes sostenibles per sortir-ne...
divendres, 24 d’abril del 2009
Una de freda i una de calenta... però continua la improvisació
Divendres 24 d'abril. El Consell de Ministres aprova un nou paquet de mesures davant la crisi... hores abans es coneixia la dada de l’atur de març a l’estat espanyol: més de 4 milions d’aturades i aturats, un xifra que posa els pels de punta...
En aquest nou paquet de mesures, podríem dir que n’hi ha de tots colors, però, amb un element en comú: continuen accentuant la improvisació del Govern de l’estat.
Alguna de les mesures hem sembla amb bon objectiu. Em refereixo especialment a la que dona llum verda a que els préstecs sobre habitatges protegits puguin formar part de la cartera de garantía de bancs i caixes. A ningú se li escapa que el Govern ha aprovat aquesta mesura per tal de donar “una mica més d’oxigen a Bancs i Caixes", però dic que m’agrada, perquè crec que pot afavorir la construcció d’habitatge protegit de lloguer, donat que les promotores podran accedir a finançament per aquestes promocions i en condicions òptimes... i tot el que afavoreixi la promoció d’habitatge públic de lloguer, m’agrada.
En canvi la mesura de permetre als Ajuntaments endeutar-se per tal d’avançar els seus pagaments endarrerits a proveïdors, crec que té una part bona i una altre de “delicada”. La part bona es que permetrà que moltes pimes i treballadores i treballadors autònoms puguin cobrar allò que se’ls deu des de fa massa temps, amb la qual cosa podran resoldre part dels seus problemes de tresoreria, amb tot allò positiu que això comporta. Però, en l’altre costat de la balança ens trobem que pot incidir negativament en la delicadíssima situació financera de molts ajuntaments, que hauran de fer front a nous préstecs, amb els interessos corresponents, aprovar plans de sanejament a un màxim de sis anys i “auto-avalar-se”, ja que, en el cas de que no retornessin els crèdits, l’Estat els hi descomptaria de la seva aportació anual... vaja “el negoci del segle pels ajuntaments”...
En definitiva, “una de freda i una de calenta”, amb lo qual jo diria que hem anat a millor del que s’havia posat sobre la taula fins ara però, malauradament, amb aquest element en comú: la improvisació... esperarem a temps millors...
En aquest nou paquet de mesures, podríem dir que n’hi ha de tots colors, però, amb un element en comú: continuen accentuant la improvisació del Govern de l’estat.
Alguna de les mesures hem sembla amb bon objectiu. Em refereixo especialment a la que dona llum verda a que els préstecs sobre habitatges protegits puguin formar part de la cartera de garantía de bancs i caixes. A ningú se li escapa que el Govern ha aprovat aquesta mesura per tal de donar “una mica més d’oxigen a Bancs i Caixes", però dic que m’agrada, perquè crec que pot afavorir la construcció d’habitatge protegit de lloguer, donat que les promotores podran accedir a finançament per aquestes promocions i en condicions òptimes... i tot el que afavoreixi la promoció d’habitatge públic de lloguer, m’agrada.
En canvi la mesura de permetre als Ajuntaments endeutar-se per tal d’avançar els seus pagaments endarrerits a proveïdors, crec que té una part bona i una altre de “delicada”. La part bona es que permetrà que moltes pimes i treballadores i treballadors autònoms puguin cobrar allò que se’ls deu des de fa massa temps, amb la qual cosa podran resoldre part dels seus problemes de tresoreria, amb tot allò positiu que això comporta. Però, en l’altre costat de la balança ens trobem que pot incidir negativament en la delicadíssima situació financera de molts ajuntaments, que hauran de fer front a nous préstecs, amb els interessos corresponents, aprovar plans de sanejament a un màxim de sis anys i “auto-avalar-se”, ja que, en el cas de que no retornessin els crèdits, l’Estat els hi descomptaria de la seva aportació anual... vaja “el negoci del segle pels ajuntaments”...
En definitiva, “una de freda i una de calenta”, amb lo qual jo diria que hem anat a millor del que s’havia posat sobre la taula fins ara però, malauradament, amb aquest element en comú: la improvisació... esperarem a temps millors...
divendres, 27 de març del 2009
Urbanisme salvatge a Espanya... ara ho diuen?
Diu un conegut refrany que "nunca es tarde si la dicha es buena"... però, en aquest cas crec que ja s'ha "escapat el tren des de fa anys"... resulta que el Parlament Europeu s'ha decidit ara a denunciar públicament l'urbanisme depredador i especulatiu que s'ha practicat ("segons l'informe"...) a molts indrets de l'estat espanyol... la realitat es què el document no té desperdici i, acusa a tots els governants espanyols, sense distinció de colors polítics, però la pregunta que s'ens planteja de manera immediata es clara: hem hagut d'esperar a una situació del tot irreversible per a què l'eurocàmara fes aquesta advertència? es una veritable llàstima, si ho haguéssin fet un parell de dècades abans encara podriem gaudir d'alguns indrets que ja només perduraran en el nostre record com a idílics i que ara, malhauradament, es preferible no tornar a visitar...
divendres, 27 de febrer del 2009
Un gran pacte local... i Cerdanyola què?
Els darrers dies hem pogut veure com diversos alcaldes, la majoria dels quals socialistes, insisteixen a demanar que ara, donada la gravetat de la crisi econòmica, el que cal es un gran pacte local per tirar endavant polítiques de xoc dirigides especialment a aquèlles persones que més pateixen els efectes de la crisi, deixant de banda els interessos partidistes i coordinant esforços basats en el consens de les forçes polítiques.
El darrer a apuntar-se a aquesta petició ha estat l'alcalde de Terrassa qui, aquesta mateixa setmana insistia que aquest "gran pacte local" es la millor demostració de responsabilitat que pot fer qualsevol organització política, independentment de si es troba al govern o a la oposició en aquell municipi.
El plantejament em sembla correcte, tot i què algunes forçes polítiques d'esquerres de debò ja fa mesos que ho proclamem i, fins ara haviem tingut el silenci com a resposta.
Doncs bé, si sembla que ara totes i tots estem d'acord amb aquest plantejament, hom es pregunta: per què a Cerdanyola no es possible? la resposta, malauradament es redueix al fet de que aquí sembla sí ser legítim que el partit socialista situi els seus interessos de partit per davant dels de la ciutat, demostrant un cop més que, per ells, Cerdanyola ha de ser una "illa" diferent del món que l'envolta, només pel fet de que ells no n'ostentin l'alcaldia... una veritable llàstima... espero i desitjo que la gent del seu entorn amb veritable sensibilitat progressista els facin veure el greu error que cometen, tot i que potser serà massa tard...
El darrer a apuntar-se a aquesta petició ha estat l'alcalde de Terrassa qui, aquesta mateixa setmana insistia que aquest "gran pacte local" es la millor demostració de responsabilitat que pot fer qualsevol organització política, independentment de si es troba al govern o a la oposició en aquell municipi.
El plantejament em sembla correcte, tot i què algunes forçes polítiques d'esquerres de debò ja fa mesos que ho proclamem i, fins ara haviem tingut el silenci com a resposta.
Doncs bé, si sembla que ara totes i tots estem d'acord amb aquest plantejament, hom es pregunta: per què a Cerdanyola no es possible? la resposta, malauradament es redueix al fet de que aquí sembla sí ser legítim que el partit socialista situi els seus interessos de partit per davant dels de la ciutat, demostrant un cop més que, per ells, Cerdanyola ha de ser una "illa" diferent del món que l'envolta, només pel fet de que ells no n'ostentin l'alcaldia... una veritable llàstima... espero i desitjo que la gent del seu entorn amb veritable sensibilitat progressista els facin veure el greu error que cometen, tot i que potser serà massa tard...
dissabte, 31 de gener del 2009
El "cinisme" del PSC-PSOE
Al Ple del dijous passat, varem assistir a una sessió contínua del més pur cinisme polític per part del grup municipal del PSC-PSOE.
Hi van haver un reguitzell de sortides de to fonamentades en aquest cinisme que comentava. Repassem-ne algunes:
En primer lloc, es van oposar al restabliment de l’equilibri econòmic financer de la concessió de l’Escola Bressol Municipal de Montflorit. Fins aquí tot “correcte” si no fos perquè en un moment donat el seu portaveu va arribar a dir que si aquest tema s’hagués treballat tan bé com el de l’Altis que ells no s’hi oposarien, però que això no havia estat així i, per tant, es veien obligats a oposar-s’hi. Es aquí on es manifesta el cinisme: en el cas de l’Altis no hi veuen problema, es clar, com que aquest tema el van “deixar podrir” ells... perfecte. Ara bé el de l’EBM no perquè tot i que el varen crear ells, com que ho ha gestionat l’actual equip de govern... doncs a votar-hi en contra! Per no perdre el costum...
En el cas de la modificació dels estatuts de l’empresa mixta, s’havien passat els darrers dies dient que ells no ho veien malament si disposaven de tota la informació de l’estat actual dels seus comptes i aquests no posaven de manifest cap mala gestió... cosa que abans del Ple ja ho havien pogut constatar... però, es clar, en veure que el soci minoritari de l’equip de govern discrepava clarament... doncs a aprofitar l’avinentesa que riurem...
Hi van haver més detalls, però per no allargar-me ho deixo aquí, amb una clara reflexió: aquest dijous en el Ple es va veure clarament el que l’importa Cerdanyola a aquest grup municipal: com diuen en algunes terres... “un carajooo”...
Hi van haver un reguitzell de sortides de to fonamentades en aquest cinisme que comentava. Repassem-ne algunes:
En primer lloc, es van oposar al restabliment de l’equilibri econòmic financer de la concessió de l’Escola Bressol Municipal de Montflorit. Fins aquí tot “correcte” si no fos perquè en un moment donat el seu portaveu va arribar a dir que si aquest tema s’hagués treballat tan bé com el de l’Altis que ells no s’hi oposarien, però que això no havia estat així i, per tant, es veien obligats a oposar-s’hi. Es aquí on es manifesta el cinisme: en el cas de l’Altis no hi veuen problema, es clar, com que aquest tema el van “deixar podrir” ells... perfecte. Ara bé el de l’EBM no perquè tot i que el varen crear ells, com que ho ha gestionat l’actual equip de govern... doncs a votar-hi en contra! Per no perdre el costum...
En el cas de la modificació dels estatuts de l’empresa mixta, s’havien passat els darrers dies dient que ells no ho veien malament si disposaven de tota la informació de l’estat actual dels seus comptes i aquests no posaven de manifest cap mala gestió... cosa que abans del Ple ja ho havien pogut constatar... però, es clar, en veure que el soci minoritari de l’equip de govern discrepava clarament... doncs a aprofitar l’avinentesa que riurem...
Hi van haver més detalls, però per no allargar-me ho deixo aquí, amb una clara reflexió: aquest dijous en el Ple es va veure clarament el que l’importa Cerdanyola a aquest grup municipal: com diuen en algunes terres... “un carajooo”...
dijous, 15 de gener del 2009
"labanjuardiapuntno"
Després de veure l'editorial d'un diari que no vull nombrar i veure que tracta a ICV de grup gairebé marginal, com a culminació de la seva creuada en contra de la formació ecosocialista, proposo, a l'estil dels "matins" (que consti que no m'agrada això) l'sms: labanjuardiapuntno.
dijous, 8 de gener del 2009
quina vergonya!
Quina vergonya!
Aquest es el sentiment que em produeix veure com ni els governants de l'Estat espanyol ni de la UE mouen un sol dit per tal d'aturar la “masacre” que està patint Gaza per part d'Israel.
Igual de lamentable la postura de la majoria dels partits catalans que fins i tot arriben a legitimar l’actitud bel•ligerant d’Israel.
Hem d’unir els esforços de tota la gent pacífica per tal d’aturar aquesta barbaritat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)