Les polítiques socials només es poden fer amb recursos

Aquests dies està molt al carrer el debat sobre la fiscalitat. A Catalunya i a Espanya, en general, no hi ha “cultura impositiva”, es molt difícil que n’hi hagi després d’haver estat gairebé 40 anys sota la dictadura.

Hi ha diversos països europeus que sí tenen aquesta tradició “fiscal”, en el sentit de que la majoria de la ciutadania ja ha assumit, des de fa temps, la necessitat imperiosa de que l’Administració capti recursos, mitjançant les diferents figures impositives, per tal de poder oferir serveis bàsics que garanteixin un veritable estat del benestar.

Queda clar, la necessitat de totes les Administracions públiques que garantir una determinada capacitat recaptatòria que cobreixi el cost de tots aquests serveis bàsica per a la ciutadania. Ara bé, això es pot fer de diverses maneres però, sens dubte, la més justa i equitativa es la de la fiscalitat progressiva, “vaja” que paguí més qui més guanya o més té.

Aquesta afirmació, que sembla a priori que tothom hi estaria d’acord, no s’ajusta realment al que defensen diverses organitzacions polítiques i, aquests dies, ho hem pogut veure amb dos exemples importants: alguns partits polítics, CiU i PP especialment, han carregat amb molta virulència contra la proposta del Govern Zapatero (a instàncies del grup d’ICV-IU-ERC) de modificar l’anomenada comunament com a “Llei Beckham” que permet que, actualment, un futbolista professional que cobri uns 10 M€ anuals (i ja sabeu que n’hi ha algun) tributi al mateix tipus (el 24%) que una treballadora o un treballador que té un sou d’uns 20.000 € anuals. Amb la reforma plantejada pagarien un 43% que es el tipus màxim vigent actualment.

L’altre exemple i, de fet, molt més rellevant, es el “vergonyós” plantejament que estan fent tant CiU com PP i “algú més” sobre l’Impost de Successions. El qualificatiu que s’està utilitzant de “peatge de la mort” crec que, a més de desafortunat, no s’ajusta a la realitat, ja que, actualment, més d’un terç d’hereus/ves no tributen per aquest impost i, a més, cal recordar la reducció vigent de 180.000€ per hereu/va en el cas de l’habitatge habitual. Es cert que cal una reforma ben plantejada d’aquest Impost, però que, en tot cas, garanteixi tres aspectes bàsics: la progressivitat, la seva capacitat de recaptació i que les herències de menor quantia no hi tributin (amb la proposta d’ICV gairebé el 85% no ho farien, lògicament els que reben herències més modestes).

Sota el paraigua de que “aquest impost ha gairebé desaparegut en moltes CCAA i castiga especialment a classes mitjanes i treballadors” (ho ha fet especialment en CCAA governades pel PP) ens apareix el plantejament totalment cínic de CiU que proposa deixar exemptes herències de més de 600.000 € (sí, si, 100 M de les antigues pessetes!!!). Jutgeu vosaltres mateixos si aquesta proposta vetlla especialment per les classes més modestes o pels qui hereten grans patrimonis... crec que la resposta es obvia.

Que no vulguin enganyar a ningú. Es impossible prestar serveis públics bàsics de qualitat sense els recursos que els garanteixin i, aquests recursos, han de venir en proporció a les disponibilitats de cadascú. Un altre plantejament es del tot injust.

El PSOE “passa” dels Ajuntaments

Fa gairebé un any, el Govern ZP va aprovar el conegut FEIL (Fons Estatal d’Inversió Local). En aquell moment a moltes persones ens va semblar una boina eina “conjuntural” per aturar temporalment la destrucció d’ocupació en un determinat sector, alhora que s’incentivava la inversió municipal molt important en aquest context de crisi, tot i les deficiències que, posteriorment, s’ha anat comprovant que tenia (lògiques en una veritable “prova pilot”).

Des de ja fa alguns mesos, el Govern de l’Estat, escoltant les peticions que provenien del món local, va anunciar la més que probable reedició d’aquest pla en forma de “FEIL 2”, tot dient, això sí, que seria de característiques força diferents, ja que, per una banda, aniria delimitat a un tipus d’inversions en equipaments socials, de recuperació mediambiental i en noves tecnologies i, d’altra banda, perquè una part del mateix es podria destinar a la despesa ordinària dels Ajuntaments.

Aquest segon aspecte era, sens dubte, el més esperat per part del món municipal ja que, tot apunta que la davallada d’ingressos que reben de l’Estat pel 2010 es calcula en un 9,2% de mitjana, després de que ja hagi caigut durant el 2009 respecte de l’any anterior.

Primer va ser el Vicepresident Chaves el que situava en un 15% del FEIL-2 el que podria es podria destinar a despesa ordinària. Posteriorment, diverses veus del Govern, fins i tot el mateix President, ha anat modificant a l’alça aquest primer percentatge, segurament per intentar “desencallar” l’aprovació dels PGE al Congrés. Des de les diverses entitats municipals (inclosa la FEMP presidida per l’Alcalde de Getafe, que, recordem, es del PSOE) es va insistir que el percentatge mínim acceptable es situava en el 30% (i el desitjable en el 50-60%) ja que era només a partir d’aquest nivell que es podria donar cobertura als serveis actuals en funció de la davallada de transferències ja comentada.

Des de Catalunya també s’alçaven veus “municipalistes” de tots els colors polítics, reivindicant aquest major percentatge, fins i tot, el President de la FMC o el President de la DIBA, ambdós del PSC-PSOE.

Tanmateix, es del tot justa, la permanent reivindicació del món local, de retorn de l’IVA de les Inversions als Ajuntaments, perquè el puguin destinar a noves Inversions, sobretot ara, que sembla que ens acostem a una pujada dels tipus a partir de l’1 de juliol de 2010.

Ara, ens arriba la notícia de què el Consell de Ministres decideix mantenir en el 20%, el percentatge del FEIL-2 que es podrà destinar al pressupost ordinari municipal i, res de nou respecte de la possible devolució de l’IVA de les Inversions... i es que, lògicament, un cop aprovats els PGE, ara al president ZP ja no li cal utilitzar els Ajuntaments com a moneda de canvi... per cert, una moneda de canvi que mai li ha agradat, ja que, en tot moment, no veia amb bons ulls solucionar un problema a aquells governs que, majoritàriament (com a mínim a les grans ciutats) son del PP...

Quina llàstima! Queda clar, doncs, una vegada més, que el PSOE “passa” dels Ajuntaments...

Ara es veurà

A Cerdanyola, com a tot arreu, estem vivint moments difícils, de profunda crisi econòmica. L’atur s’ha doblat en poc més d’un any. Moltes empreses, comerços, restaurants..., estant fent mans i mànigues i tivant de la imaginació, per tal d’aguantar i no haver de tancar.

A aquest context social i econòmic s’hi afegeix un moment polític complex pel que fa a la governabilitat de la ciutat. Ara, per tant, caldrà que les diferents forces polítiques de la ciutat posin sobre la taula el bo i millor del seu capital polític i humà. No es el moment de retrets o acusacions/difamacions personals com els que han fet alguns personatges polítics darrerament (sobretot un senyor que es responsable d’organització d’un partit que s’autoanomena socialista i que té nom de capital “manya”). No, això no es el què ens cal.

Es, més que mai, el moment de demostrar si es veritat aquell eslògan que els partits utilitzen en moments com aquest tot dient que “ara el primer es la ciutat, per sobre dels partits... ara el primer es Cerdanyola”.

Ara es veurà qui només ho diu i qui, a més, s’ho creu i ho posa en pràctica. Ara, caldrà parlar de tot i amb tothom. També amb aquelles forces polítiques que, en aquests moments, no tenen representació municipal però que varen obtenir un bon grapat de vots en les darreres eleccions municipals.

Haurem de parlar del futur de Cerdanyola. De l’immediat i del llarg termini, però, sobretot, haurem de posar-nos d’acord en quines polítiques son prioritàries i quines no, ja que el primer es donar cobertura a aquelles persones que més pateixen la crisi. Però també es moment de desencallar aquelles temes que defineixen un model de ciutat que aposta per l’economia del coneixement, la que es correspon amb un nou model econòmic que, al meu parer (com el de molta gent) garanteix un futur molt més sostenible.

No tingueu cap dubte que, en aquest camí, a la gent d’ICV-EUiA de Cerdanyola, la trobareu i a mi també, es clar. Sense cap premissa ni cap condició. Millor dit, si, amb una: continuar avançant en un projecte que crec es el millor que mai ha tingut Cerdanyola.

Espanya, paradís bancari

Un Informe de la Comissió Europea, donat a conèixer avui, revela que la Banca espanyola es, darrera de la italiana, la que més comissions cobra als clients pels serveis que “ens ofereixen”. Ni més ni menys que 178€ anuals de mitjana només per fer les operacions més usuals amb el compte corrent personal.

La CE critica, tanmateix, la manca d’informació als consumidors sobre les comissions que es cobren. I no només al consumidors ja que, fins i tot els autors de l’informe han hagut de demanar informacions suplementàries per tal d’esbrinar el cost real de les comissions que es cobren a cada client.

A l’altre costat de la balança trobem que, el mateix servei té, a Holanda, un cost de 46€ anuals o de 58€ a Bèlgica. Hom es pregunta el perquè d’aquesta situació privilegiada de la banca espanyola, especialment quan, en els darrers mesos ha rebut una “injecció de liquiditat” extraordinària de més de 50.000 M€ del Govern de l’Estat... tot plegat hem porta a pensar que Espanya es un veritable “paradís” per les Entitats bancàries... amb la permissibilitat del Govern, això sí.

No va sent hora ja de lluitar no només contra el paradisos fiscals si no també contra els paradisos financers? Reflexionin “senyors del govern”...