Veient l'objectiu principal del Congrés del PSC proclamat als quatre vents, aquest passat cap de setmana, de "conquerir" la centralitat de la política a Catalunya, queda prou evident, d'una vegada per totes de què la majoria de la gent que lidera aquest partit ja no té com a màxima prioritat fer polítiques d'esquerres, les que fins fa poc temps defensàven els seus dirigents que "havien tirat del carro socialista" en les èpoques més difícils d'oposició al "pujolisme"...
I també queda prou clar que, per la "branca catalana del PSOE" és més important tenir una bóna relació amb el president Zapatero i la resta de capitans estatals, que defensar els legítims interessos de Catalunya... pobret Castells, realment es creu aquesta afirmació que va fer 24 hores abans de començar el Congrés, tot dient que "pels socialistes catalans, sempre estarà Catalunya per davant del interessos estatals del partit...".
Sens dubte la defensa del què, amb tota legitimitat es reclama des de Catalunya, en la negociació d'un nou Model de Finançament més just per tal de tenir els recursos suficients per a desenvolupar polítiques socials ambicioses (com correspon a forçes polítiques d'esquerres) ha quedat restringida a d'altres formacions veritablement progressistes i d'esquerres, especialment ICV-EUiA.
Per cert, malament va el PSC si el seu responsable de formació es l'inefable Sala... amb formadors així qüasi es millor quedar-se en la "ignorància"...
dilluns, 21 de juliol del 2008
dilluns, 14 de juliol del 2008
Ara es l'hora dels Ajuntaments
L’actual situació financera dels ajuntaments continua instal·lada en un dèficit crònic, que relega a l’administració local al paper de parent pobre del conjunt de les administracions públiques. L'increment de recursos gestionats pel sector públic no s'ha repartit coherentment entre els tres nivells administratius. Mentre el nivell central i l'autonòmic han guanyat pes econòmic, el local s’ha congelat.
Però està clar que el desenvolupament de l’activitat municipal exigeix un sistema de finançament satisfactori i suficient que permeti la prestació de serveis als ciutadans i ciutadanes, tot donant compliment als principis d’autonomia local i suficiència financera per a generar dinàmiques d’equilibri social i mediambiental.
Cal tenir en compte què fan realment els municipis, és a dir, quins serveis són els que realment acaben prestant i, en aquest sentit, cal recordar que la despesa local a Espanya suposa tan sols un 13% del total de la despesa pública estatal, un percentatge molt reduït comparat amb el que es dóna en països federals on també hi ha tres nivells de govern, i no massa diferent de l’existent a l’Estat espanyol a principis dels anys 80 que era, aproximadament, d’un 11%. Per tant, si bé la despesa per habitant dels nostres municipis ha augmentat considerablement (era de 189 € per càpita l’any 1981 i de 824 € per càpita l’any 2002 i s’acosta als 1.000€/h en les dades encara provisionals del 2006), la presència del sector públic local en relació al conjunt de l’Estat, quasi no s’ha modificat. El procés de descentralització a Espanya s’ha donat en una sola direcció: del govern central als governs autonòmics.
La despesa municipal és, fonamentalment, corrent (el 67%) però cal no menysprear la despesa en inversió realitzada pels municipis ja que suposa un elevat percentatge en relació a la despesa total (el 27%) si el comparem amb el que es dóna en els altres nivells de govern. Els municipis són, doncs, importants agents inversors. L’exercici de les seves competències comporta una important activitat inversora.
Tanmateix, una part important de la despesa realitzada pels municipis es destina a la prestació de serveis no obligatoris. Alguns estudis situen aquesta despesa al voltant d’un 30% del total. Així és, els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans està atenent una sèrie de demandes sobre les quals no hi tenen una obligació legal de satisfer-les. Es tracta sobretot de la prestació de serveis vinculats a l’educació, la cultura, la seguretat, la protecció civil i la promoció social. Quan un municipi s’implica en la prestació de, per exemple, escoles bressol, residències per a la gent gran, escoles d’adults, o escoles de música, ho està fent “voluntàriament” i fent-ho, estan demostrant una voluntat d’exercir un paper protagonista en el desenvolupament de les tasques atribuïdes al sector públic. Girar l’esquena o ajornar la solució dels problemes diaris de la gent, es fa més difícil a nivell local que qualsevol altre nivell de govern.
En ple ajust del sector immobiliari, sobre el qual ha descansat una part important dels ingressos municipals (malauradament, ja que això ha donat lloc en molts municipis a un urbanisme depredador i sense cap patró de “model de ciutat”), la revisió del finançament local es fa més imprescindible i urgent.
Finalment, cal dir que els municipis han multiplicat per sis, fins els 6.324M€ el seu deute en els set darrers anys (2001-2007), segons el darrer document publicat per la Fundació de Caixes d’Estalvi (FUNCAS) sobre els ens locals.
Tot plegat avala la legitimitat dels representants de l’Administració Local de defensar una revisió a fons del sistema de finançament amb una clara tendència a l’alça dels recursos que ha de garantir les necessitats reals dels Ajuntaments, ja sigui pel “boom demogràfic”, com pel traspàs o assumpció de noves competències, com per l’increment notable de la despesa social que tot plegat ha generat.
Des de la coalició ICV-EUIA-EPM propugnem que aquesta reforma del model de finançament local hauria de passar, fonamentalment, per:
- Tenir en compte el marc competencial i per tant, les necessitats reals de despesa dels nostres municipis. L’aplicació del nou Estatut ajudarà a identificar millor el nucli competencial propi dels municipis.
- Respectar i ampliar l’autonomia financera dels municipis, - tal com passa amb el govern de la Generalitat -, és a dir, la capacitat de prendre decisions sobre el volum global dels seus recursos, sobre com els obtenen i sobre com i amb què els gasten.
- Tenir en compte que els ajuntaments estan assumint la prestació de serveis molt vinculats a les persones i no només a la propietat immoble. Això farà replantejar l’actual paper de l’IBI com a principal figura impositiva dels municipis i obrirà la possibilitat de que participin d’una cistella més àmplia de tributs. Des d’ ICV-EUIA-EPM, proposem elevar la participació dels ens locals en els tributs de l’Estat, garantint la cessió d’un significatiu percentatge de l’IRPF i l’IVA cap els Ajuntaments.
- El compliment d’un principi d’igualtat de recursos entre els governs municipals. Això passa per replantejar-se el funcionament de l’actual subvenció incondicionada que reben de l’Estat (la Participació en els Ingressos de l’Estat). Pels municipis petits, qualsevol proposta ha de passar per un augment de les transferències corrents, ampliant el Fons de Cooperació Local ja existent tal i com planteja L’Estatut que, donat el seu caràcter incondicionat, contribuirà al compliment d’aquest principi d’igualtat.
- Tenir en compte que els municipis realitzen una important activitat inversora, el finançament de la qual justifica en molts casos, l’endeutament. Els municipis estan essent les principals víctimes de la Llei d’Estabilitat Pressupostària. Cal una reforma en profunditat d’aquesta Llei de manera que el compliment de l’estabilitat pressupostària sigui contemplat de manera dinàmica, dins d’un cicle econòmic (que es podria establir en sis anys) sense exclusió de cap municipi, alhora que defensem l’augment del dèficit permès, per al finançament d’inversions que milloren la capacitat productiva atès el dèficit d’estoc de capital públic de l’economia espanyola respecte d’altres economies de la Unió Europea.
- Tanmateix, cal fer un avenç important cap a la inclusió de la Fiscalitat ambiental i afrontar, d’una vegada per totes, de manera decidida i valenta, la substitució de l’actual IAE (totalment desfasat, inadequat i “gairebé marginal”) per una “nova figura tributària que gravi l’Activitat Empresarial”.
Cal però, treballar a fons per tal d’optimitzar al màxim tots els recursos disponibles, en base a criteris d’eficiència i eficàcia. De poc ens servirà incrementar els recursos si no se’n fa una utilització òptima dels mateixos. La ciutadania ha de tenir la percepció que es fa una utilització eficient dels recursos municipals.
Finalment, cal dir que l’aprovació d’un Nou Model de Finançament, tanmateix podria servir per que l’Estat exigís iniciar un “anivellament de la càrrega fiscal entre municipis” donat que la manca de suficiència financera actual ha produït l’efecte (col·lateral o “volgut”) d’un veritable “dumping fiscal” entre municipis teòricament similars.
Però està clar que el desenvolupament de l’activitat municipal exigeix un sistema de finançament satisfactori i suficient que permeti la prestació de serveis als ciutadans i ciutadanes, tot donant compliment als principis d’autonomia local i suficiència financera per a generar dinàmiques d’equilibri social i mediambiental.
Cal tenir en compte què fan realment els municipis, és a dir, quins serveis són els que realment acaben prestant i, en aquest sentit, cal recordar que la despesa local a Espanya suposa tan sols un 13% del total de la despesa pública estatal, un percentatge molt reduït comparat amb el que es dóna en països federals on també hi ha tres nivells de govern, i no massa diferent de l’existent a l’Estat espanyol a principis dels anys 80 que era, aproximadament, d’un 11%. Per tant, si bé la despesa per habitant dels nostres municipis ha augmentat considerablement (era de 189 € per càpita l’any 1981 i de 824 € per càpita l’any 2002 i s’acosta als 1.000€/h en les dades encara provisionals del 2006), la presència del sector públic local en relació al conjunt de l’Estat, quasi no s’ha modificat. El procés de descentralització a Espanya s’ha donat en una sola direcció: del govern central als governs autonòmics.
La despesa municipal és, fonamentalment, corrent (el 67%) però cal no menysprear la despesa en inversió realitzada pels municipis ja que suposa un elevat percentatge en relació a la despesa total (el 27%) si el comparem amb el que es dóna en els altres nivells de govern. Els municipis són, doncs, importants agents inversors. L’exercici de les seves competències comporta una important activitat inversora.
Tanmateix, una part important de la despesa realitzada pels municipis es destina a la prestació de serveis no obligatoris. Alguns estudis situen aquesta despesa al voltant d’un 30% del total. Així és, els ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans està atenent una sèrie de demandes sobre les quals no hi tenen una obligació legal de satisfer-les. Es tracta sobretot de la prestació de serveis vinculats a l’educació, la cultura, la seguretat, la protecció civil i la promoció social. Quan un municipi s’implica en la prestació de, per exemple, escoles bressol, residències per a la gent gran, escoles d’adults, o escoles de música, ho està fent “voluntàriament” i fent-ho, estan demostrant una voluntat d’exercir un paper protagonista en el desenvolupament de les tasques atribuïdes al sector públic. Girar l’esquena o ajornar la solució dels problemes diaris de la gent, es fa més difícil a nivell local que qualsevol altre nivell de govern.
En ple ajust del sector immobiliari, sobre el qual ha descansat una part important dels ingressos municipals (malauradament, ja que això ha donat lloc en molts municipis a un urbanisme depredador i sense cap patró de “model de ciutat”), la revisió del finançament local es fa més imprescindible i urgent.
Finalment, cal dir que els municipis han multiplicat per sis, fins els 6.324M€ el seu deute en els set darrers anys (2001-2007), segons el darrer document publicat per la Fundació de Caixes d’Estalvi (FUNCAS) sobre els ens locals.
Tot plegat avala la legitimitat dels representants de l’Administració Local de defensar una revisió a fons del sistema de finançament amb una clara tendència a l’alça dels recursos que ha de garantir les necessitats reals dels Ajuntaments, ja sigui pel “boom demogràfic”, com pel traspàs o assumpció de noves competències, com per l’increment notable de la despesa social que tot plegat ha generat.
Des de la coalició ICV-EUIA-EPM propugnem que aquesta reforma del model de finançament local hauria de passar, fonamentalment, per:
- Tenir en compte el marc competencial i per tant, les necessitats reals de despesa dels nostres municipis. L’aplicació del nou Estatut ajudarà a identificar millor el nucli competencial propi dels municipis.
- Respectar i ampliar l’autonomia financera dels municipis, - tal com passa amb el govern de la Generalitat -, és a dir, la capacitat de prendre decisions sobre el volum global dels seus recursos, sobre com els obtenen i sobre com i amb què els gasten.
- Tenir en compte que els ajuntaments estan assumint la prestació de serveis molt vinculats a les persones i no només a la propietat immoble. Això farà replantejar l’actual paper de l’IBI com a principal figura impositiva dels municipis i obrirà la possibilitat de que participin d’una cistella més àmplia de tributs. Des d’ ICV-EUIA-EPM, proposem elevar la participació dels ens locals en els tributs de l’Estat, garantint la cessió d’un significatiu percentatge de l’IRPF i l’IVA cap els Ajuntaments.
- El compliment d’un principi d’igualtat de recursos entre els governs municipals. Això passa per replantejar-se el funcionament de l’actual subvenció incondicionada que reben de l’Estat (la Participació en els Ingressos de l’Estat). Pels municipis petits, qualsevol proposta ha de passar per un augment de les transferències corrents, ampliant el Fons de Cooperació Local ja existent tal i com planteja L’Estatut que, donat el seu caràcter incondicionat, contribuirà al compliment d’aquest principi d’igualtat.
- Tenir en compte que els municipis realitzen una important activitat inversora, el finançament de la qual justifica en molts casos, l’endeutament. Els municipis estan essent les principals víctimes de la Llei d’Estabilitat Pressupostària. Cal una reforma en profunditat d’aquesta Llei de manera que el compliment de l’estabilitat pressupostària sigui contemplat de manera dinàmica, dins d’un cicle econòmic (que es podria establir en sis anys) sense exclusió de cap municipi, alhora que defensem l’augment del dèficit permès, per al finançament d’inversions que milloren la capacitat productiva atès el dèficit d’estoc de capital públic de l’economia espanyola respecte d’altres economies de la Unió Europea.
- Tanmateix, cal fer un avenç important cap a la inclusió de la Fiscalitat ambiental i afrontar, d’una vegada per totes, de manera decidida i valenta, la substitució de l’actual IAE (totalment desfasat, inadequat i “gairebé marginal”) per una “nova figura tributària que gravi l’Activitat Empresarial”.
Cal però, treballar a fons per tal d’optimitzar al màxim tots els recursos disponibles, en base a criteris d’eficiència i eficàcia. De poc ens servirà incrementar els recursos si no se’n fa una utilització òptima dels mateixos. La ciutadania ha de tenir la percepció que es fa una utilització eficient dels recursos municipals.
Finalment, cal dir que l’aprovació d’un Nou Model de Finançament, tanmateix podria servir per que l’Estat exigís iniciar un “anivellament de la càrrega fiscal entre municipis” donat que la manca de suficiència financera actual ha produït l’efecte (col·lateral o “volgut”) d’un veritable “dumping fiscal” entre municipis teòricament similars.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)