Aquests dies està molt al carrer el debat sobre la fiscalitat. A Catalunya i a Espanya, en general, no hi ha “cultura impositiva”, es molt difícil que n’hi hagi després d’haver estat gairebé 40 anys sota la dictadura.
Hi ha diversos països europeus que sí tenen aquesta tradició “fiscal”, en el sentit de que la majoria de la ciutadania ja ha assumit, des de fa temps, la necessitat imperiosa de que l’Administració capti recursos, mitjançant les diferents figures impositives, per tal de poder oferir serveis bàsics que garanteixin un veritable estat del benestar.
Queda clar, la necessitat de totes les Administracions públiques que garantir una determinada capacitat recaptatòria que cobreixi el cost de tots aquests serveis bàsica per a la ciutadania. Ara bé, això es pot fer de diverses maneres però, sens dubte, la més justa i equitativa es la de la fiscalitat progressiva, “vaja” que paguí més qui més guanya o més té.
Aquesta afirmació, que sembla a priori que tothom hi estaria d’acord, no s’ajusta realment al que defensen diverses organitzacions polítiques i, aquests dies, ho hem pogut veure amb dos exemples importants: alguns partits polítics, CiU i PP especialment, han carregat amb molta virulència contra la proposta del Govern Zapatero (a instàncies del grup d’ICV-IU-ERC) de modificar l’anomenada comunament com a “Llei Beckham” que permet que, actualment, un futbolista professional que cobri uns 10 M€ anuals (i ja sabeu que n’hi ha algun) tributi al mateix tipus (el 24%) que una treballadora o un treballador que té un sou d’uns 20.000 € anuals. Amb la reforma plantejada pagarien un 43% que es el tipus màxim vigent actualment.
L’altre exemple i, de fet, molt més rellevant, es el “vergonyós” plantejament que estan fent tant CiU com PP i “algú més” sobre l’Impost de Successions. El qualificatiu que s’està utilitzant de “peatge de la mort” crec que, a més de desafortunat, no s’ajusta a la realitat, ja que, actualment, més d’un terç d’hereus/ves no tributen per aquest impost i, a més, cal recordar la reducció vigent de 180.000€ per hereu/va en el cas de l’habitatge habitual. Es cert que cal una reforma ben plantejada d’aquest Impost, però que, en tot cas, garanteixi tres aspectes bàsics: la progressivitat, la seva capacitat de recaptació i que les herències de menor quantia no hi tributin (amb la proposta d’ICV gairebé el 85% no ho farien, lògicament els que reben herències més modestes).
Sota el paraigua de que “aquest impost ha gairebé desaparegut en moltes CCAA i castiga especialment a classes mitjanes i treballadors” (ho ha fet especialment en CCAA governades pel PP) ens apareix el plantejament totalment cínic de CiU que proposa deixar exemptes herències de més de 600.000 € (sí, si, 100 M de les antigues pessetes!!!). Jutgeu vosaltres mateixos si aquesta proposta vetlla especialment per les classes més modestes o pels qui hereten grans patrimonis... crec que la resposta es obvia.
Que no vulguin enganyar a ningú. Es impossible prestar serveis públics bàsics de qualitat sense els recursos que els garanteixin i, aquests recursos, han de venir en proporció a les disponibilitats de cadascú. Un altre plantejament es del tot injust.
