Ja fa mesos que l’actual President del Govern espanyol ens té acostumats, malauradament, a un “xou” permanent de preteses mesures per combatre la crisi que, a l’hora de la veritat s’han mostrat, una rere l’altre, veritables “fiascos”.
Fins ara algú podia justificar-ho en la bona voluntat del president de l’executiu o en la manca d’un equip solvent que l’orientés correctament però, sincerament, el darrer episodi ha sobrepassat qualsevol límit acceptable i situa la seva credibilitat en un nivell per sota de zero.
Després de polir-se tot el marge de maniobra de que disposava el Govern a finals de 2007 - ni més ni menys que 30.000 M€ de superàvit, tal i com s’han preocupat de repetir-ho fins a la sacietat -, amb repetides rebaixes fiscals (reduccions en IRPF i IS, eliminació de l’Impost de Patrimoni,..) i una erràtica política de xecs (400€ i xec nadó universals,...), ara intenta fer-nos creure que es del tot necessària una reducció del dèficit públic mitjançant un seguit de mesures que afecten, de manera gairebé exclusiva, als més febles (pensionistes, dependents,...). En canvi, als poderosos, ni tocar-los... no sigui que se li enfadin, deu de pensar.
I, per si no n’hi ha prou amb congelar les pensions a més de 6 milions de dones i homes i eliminar l’efecte retroactiu de la llei de la dependència, també ens vol fer creure que la solució a tots els “seus” problemes passa per una retallada del 5% en la retribució dels empleats públics. Després de no haver els deures en quant a contenir la despesa ni haver tingut la valentia política de garantir els ingressos fent pagar més a qui més te i més guanya, qui pot acceptar aquest tipus de mesura? I encara més, si com a President acceptes un nivell de despesa militar desmesurat (tropes a l’Afganistan que costen uns 400 M€ anuals,...), que alguns alts càrrecs superin les 6 xifres anuals o una aportació de més de 252 M€ a l’església catòlica que provenen de l’IRPF de totes i tots o et negues a reduir el cost estratosfèric de la Casa Reial,..., amb quina autoritat et creus per rebaixar el sou a totes i tots els empleats públics, tot argumentant que son uns privilegiats en el context actual perquè tenen la feina assegurada, cosa que no es del tot cert ja que la temporalitat al sector públic està en un 24% , molt a prop dels nivells del sector privat.
Sí sr. Zapatero, cal un gir de 180 graus en la Política Econòmica del seu Govern, però “sota un prisma d’esquerres”, incidint tant en els ingressos, amb un sistema fiscal molt més progressiu i amb un ajust de la despesa que no afecti a les polítiques socials, i sí basat en la simplificació dels organismes públics, la dràstica reducció de la despesa en alts càrrecs, la priorització de les inversions o la reducció de la despesa militar.
Tampoc es de rebut que l’executiu ZP, pretengui fer la translació directe de les seves propostes als Governs autonòmics i locals, especialment a aquells que hagin fet els deures en els dos darrers anys, com sí que ha fet el Govern d’esquerres de la Generalitat i, també, un nombre important d’Ajuntaments, fent costat als sectors més febles que més intensament pateixen la crisi.
Precisament per aquest motiu, crec que cal mostrar el rebuig total al lamentable paper que, en aquest procés, està jugant el Conseller Castells, tot ignorant que forma part d’un Govern tripartit i d’esquerres que, com a tal, ha de garantir el consens intern i cercar-ho amb l’oposició, sota la premissa de prioritzar les polítiques socials i la creació d’ocupació.