Acabo de sentir a l’expresident del Barça -sí aquell que es va empènyer a sortir de la presidència per “la porta” del darrere-, dient que està estudiant la possibilitat d’assistir a la junta de compromissaris del club, prevista per l’octubre, per donar explicacions al socis respecte de les –segons ell- falses acusacions de l’actual directiva en quant al possible desfàs de 89 M€ entre les xifres presentades per la junta sortint, respecte de la realitat que s’ha trobat el nou equip.
No es la meva intenció donar suport a la presidència actual a base de “despotricar” de l’anterior, ja que això no crec que li faci cap bé al FCB i es el que molts de l’entorn merengue voldrien de passés (mitjans de comunicació afins inclosos), en un nou intent de desestabilització, del club que els hi està barrant el pas a qualsevol èxit esportiu en els darrers anys.
El que sí que vull posar de manifest, es que crec que s’ha arribat a aquest punt, perquè l’anterior president va confiar en les persones equivocades, per assumir tasques de gran responsabilitat, com es el cas del director general (aquell que se li va haver de pagar un “finiquito” multimilionari vergonyós...) i, especialment, al personatge de les múltiples jaquetes de colors. Aquest senyor que va assumir la responsabilitat de gestionar la tresoreria del club i que ja podem veure quina ha estat la seva eficàcia.
He de reconèixer que mai ha estat “sant de la meva devoció” (valgui l’expressió), perquè sempre he pensat que era un personatge “tot fatxada”, no només per la seva curiosa indumentària si no, sobretot, perquè en totes les seves intervencions públiques, que no han estat poques, sempre ha insistit que la millor política econòmica es la de deixar que els mercats marquin la pauta, vaja, quelcom semblant a aquell plantejament pujolista de que la millor política econòmica, industrial, etc,... que pot fer l’administració es la de “no fer res” i deixar que l’economia marqui la pauta per sí sola, es a dir, que els grans agents privats siguin els que manin de totes totes... plantejament molt “lloat” pels hereus d’aquell expresident, que l’utilitzaven de manera persistent per atacar a l’actual govern tripartit, especialment quan duia a terme polítiques veritablement progressistes que ells interpreten com a intervencionistes, tot donant-li el pitjor sentit a aquesta expressió.
Suposo que us haureu fixat en que darrere una americana de color ben llampant, es mantenia una permanent unitat del negre en pantalons, camisa, corbata i ves a saber tu què mes... sempre m’he preguntat el perquè de tanta foscor darrere la “fatxada” multicolor... la resposta segurament l’he pogut trobat en les darreres setmanes: foscor. Foscor en el fons de les propostes i la mateixa foscor, podria ser, en la seva gestió.
Sembla ser que, com passa en els decorats d’aquelles antigues “pel•lícules de l’oest”, només hi havia una fatxada que “dona el pego”, però quan mires més enllà, no hi trobes res més...
1 comentari:
i foscor en la seva "humanitat". S'ha de tenir un cor molt fosc per assistir a l'explotació infantil en la producció de roba i productes per a les grans marques esportives i dir que NIKE i companyia no tenen cap mena de responsabilitat. S'ha de tenir una ànima molt fosca per mirar a milions de treballadors de tot el món caure en la pobresa i dir que es tracta d'un "ajust del mercat"
Publica un comentari a l'entrada