La veritat de les finances municipals

Alguns "incendiaris" i també alguns/es "ressentits" han fet manifestacions, durant els darrers mesos, sobre la situació financera de l'Ajuntament que no s'acosten, ni de lluny, a la veritat.
Ara però, amb més de cinc mesos de retard, el "govern" PSC-CiU ha convocat la Comissió Especial de Comptes per aquest divendres dia 19, on s'analitzarà el Compte General del 2009 per a que, posteriorment, i durant 23 dies, estigui exposat al públic i, si no hi ha al·legacions es pugui portar a Ple per a la seva aprovació definitiva i es remeti a Economia i Finances i a la Sindicatura de Comptes.
Això es farà amb un impressionant i sobretot, injustificat, retard en aquesta tramitació del govern actual. Recordem com ens van criticar els socialistes a ICV-EUiA el retard en el Compte General 2008 que nosaltres no vàrem poder aprovar en calendari per manca de majoria suficient. Ara però, aquest "govern" que disposa de majoria absoluta, també ha sobrepassat, de llarg, el calendari legal. Quina excusa posaran? ens culparan a ICV-EUiA del retard, ara que estem a l'oposició? son capaços...
Però, més enllà d'aquest fet, el més important d'aquest procés del Compte General 2009, es que posarà en evidència quines son les xifres reals de l'Ajuntament, ni molt menys les d'aquells que he mencionat al principi i si, clarament, les que ICV-EUiA vàrem explicar fa pocs dies i que estan recollides en un document que posem a disposició de tota la ciutadania. Aquest document el podeu trobar al Cerdanyola.info

Espero que, d'aquesta manera, puguem ajudar, modestament, a esvair els possibles dubtes que tingui qualsevol ciutadà o ciutadana, al respecte.

Les prioritats de cadascú

El líder d'ICV-EUiA, Joan Herrera, alerta que Artur Mas vol ser el "David Cameron català" i que, per tant, reduirà la inversió i les prestacions socials.

El candidat d'ICV-EUiA a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, Joan Herrera, ha situat avui el benestar social com una de les prioritats de la seva coalició de cara a la propera legislatura. “La nostra prioritat és augmentar el benestar social. Per a la dreta és normal que hi hagi pobres i rics, però nosaltres no ens resignem. Per nosaltres les desigualtats socials són inacceptables”, ha afirmat Herrera.

En un context europeu de retallades socials, Herrera ha advertit dels perills que suposaria l’arribada al poder d’Artur Mas. Herrera ha afirmat “Mas vol ser el David Cameron català. Les polítiques basades en la reducció de la inversió social, les privatitzacions o els xecs serveis trenquen l’equitat i reprodueixen les desigualtats. Aquest és el model de CiU.” Per a Herrera, “la principal amenaça són les polítiques que amb l’excusa de la reducció del dèficit acaben retallant les prestacions socials i l’Estat de benestar, imposant un determinat model social que incrementa les desigualtats.”

El benestar social també té un important paper com a motor econòmic en el pla presentat per la formació ecosocialista. Per a Herrera, en un context de retallades “la lluita contra les desigualtats (de classe, de gènere i contra les diferents dualitzacions del mercat laboral), l’enfortiment de l’Estat del benestar i la potenciació de les activitats de serveis relacionals també són claus per generar ocupació a Catalunya i impulsar el canvi de model productiu que necessita el país.”

En aquest sentit, ICV-EUiA preveu en el seu programa l’eliminació de la pobresa amb una renda mínima que garanteixi uns ingressos mínims a totes les persones. Herrera ha posat especial èmfasi en la pobresa infantil ja que “condiciona la trajectòria vital, provoca fracàs escolar i redueix les oportunitats laborals”.

El candidat també ha destacat la feina feta durant els últims set anys de govern d’esquerres: “El canvi de model és evident, hem passat d’un model assistencialista, clientelar i de xecs a un model de drets universals. Si per alguna cosa s’ha caracteritzat el Govern d’esquerres és per l’ impuls donat a la construcció de la Catalunya social, a l’enfortiment d’un sistema de benestar basat en la salut, l’habitatge i els serveis socials”.

Aparcaments soterrats. Feina feta, i ben feta

L’any 2004, el Govern municipal de Cerdanyola, composat per ICV-EUiA, CiU i ERC, vàrem fer una aposta decidida per un canvi radical en la gestió de la mobilitat i l’aparcament a la ciutat, amb la construcció de tres aparcaments soterrats. El nou govern municipal, va encarregar un estudi tècnic que determinés la situació real d’aquesta problemàtica al municipi i la millor manera d’afrontar-ne la solució, tot explorant diverses fórmules per tal de veure quina era la més adient per a la realitat concreta del nostre municipi.

Es així que es va apostar per una fórmula, la de l’empresa mixta Cerdanyola Aparca, 50% capital municipal i 50% capital privat. Era un sistema totalment innovador al conjunt de l’estat que després ha estat imitat en altres municipis, que també han vist avantatges importants, respecte del sistema tradicional d’establir una concessió a una entitat 100% privada. Això és especialment útil pel que fa a la presa de decisions sobre la gestió dels aparcaments, que en el cas de l’empresa mixta, és una decisió compartida público-privada. Un altre avantatge molt significatiu es la de poder establir usdefruits de fins a 75 anys per als residents, en front dels 40 anys habituals de la concessió.

I és que, efectivament, l’estudi encarregat aleshores indicava que, en el cas de Cerdanyola, hi havia força més demanda de places d’aparcament per a residents (usuaris fixes) que no pas de rotació (usuaris puntuals) però que calia combinar ambdues figures, en els tres aparcaments soterrats que el mateix estudi recomanava.

Tots els Grups Municipals (també els de la oposició, aleshores PSC i PP) van veure amb bons ulls aquesta decisió de crear una societat mixta que construís, i gestionés, els aparcaments. Amb aquest consens, el 2005 es va tirar endavant aquest ambiciós projecte per a la ciutat.

Cal recordar que, amb la construcció dels tres aparcaments soterrats, es va aprofitar per fer una millora més que notable de les urbanitzacions de les superfícies, cosa prou evident en el cas de la nova Plaça Constitució – Sant Antoni o la Plaça Abat Oliba. Alhora, en la mateixa obra es va fer una modernització de tota la xarxa de serveis de subministrament d’aquestes zones, aspecte més que rellevant a la Plaça Abat Oliba, amb una nova estructura de canalitzacions de serveis (aigua, gas, llum, telèfon, fibra òptica,...) molt més pròpia del segle XXI que la que, fins aleshores, existia.

També cal que recordem dos aspectes molt significatius d’aquest projecte valorat en més de 15 M€: per una banda, que es va complir tan el pressupost com els terminis d’execució de manera molt acurada i, d’altra banda, que l’aportació inicial per part de l’Ajuntament va ser, exclusivament, la valoració del dret de superfície del subsòl sense cap aportació dinerària suplementària.

El 2008, quan va esclatar la crisi econòmica, s’havien establert més de 360 usdefruits per 75 anys en les 675 places disponibles entre tots tres aparcaments. Un cop la crisi va anar agafant més calat, l’adquisició de places d’aparcament va deixar de ser una prioritat per a qualsevol ciutadà o ciutadana, també pels de Cerdanyola, és clar. Des d’aleshores, les places “adquirides” per usuaris fixes han anat reduint-se fins a gairebé arribar a un o dos nous usdefruits anuals, hores d’ara. Tanmateix, hi ha una part significativa de la ciutadania que ha optat (per voluntat pròpia o obligada per la conjuntura) per llogar una d’aquestes places disponibles.

En aquest context, a ningú se li escapa que l’empresa mixta necessita d’un temps fins que es tornin a reactivar aquestes noves sol·licituds. Temps en el qual ha de seguir complint amb les seves obligacions financeres (retorn dels préstecs constituïts per fer front a la construcció) que, fins ara, es podien cobrir amb el cobrament dels usdefruit que s’anaven constituint amb veïns i veïnes que adquirien el dret a gaudir lliurement d’una plaça per un màxim de 75 anys. L’Ajuntament, com a copropietari d’aquesta empresa, per responsabilitat, no li pot donar l’esquena i ha de contribuir a garantir-ne la seva sostenibilitat econòmica a curt i llarg termini, fent aportacions ara que se’n necessiten (recuperables en un futur no molt llunyà) i, adaptant la gestió dels aparcaments a la conjuntura econòmica actual, posant en lloguer a preu reduït les places disponibles i ajustant les places de rotació a un marc que en garanteixi la seva rendibilitat en un sentit ampli.

Aquestes propostes les hem fet arribar, des d’ICV-EUiA, a l’actual equip de govern fa un parell de setmanes, per un sentit de responsabilitat i també perquè nosaltres seguim pensant que aquesta obra ha estat, i segueix sent, un dels millors projectes de la Cerdanyola recent, tal i com ho demostren les xifres: un total de 387 veïns i veïnes disposen d’una plaça d’aparcament en usdefruit fins l’any 2079 i d’altres 109 veïns i veïnes utilitzen, via lloguer, una de les places d’aquests aparcaments, es a dir, que uns 500 vehicles estan “ben endreçats” sota terra i disminueixen, d’aquesta manera, la problemàtica de la manca d’aparcament que la ciutat pateix, sense oblidar els més de 150 usuaris puntuals diaris, per a les seves gestions laborals o personals.

La resposta per part del govern PSC-CiU en aquell moment va ser que calia estudiar, amb tranquil·litat, qualsevol proposta i ens demanava (gairebé exigia) prudència sobre el tema i que no el convertíssim en un tema de debat al carrer, fins que ho s’hagués pogut estudiar a fons. Quina ha estat la nostre sorpresa, quan aquesta prudència ha estat incomplerta precisament pel regidor de finances actual, Sr Ortiz, que es qui va fer la proposta, en una clara demostració d’irresponsabilitat d’un govern més preocupat en destruir tot allò que ve del govern anterior, que no pas en fer avançar la ciutat. De fet, ell mateix, ho va dir en el passat Ple, “nosaltres (el govern) fem oposició...”.

Efectivament, així no

El sindicats han convocat vaga general pel proper dia 29 de setembre a tot l’Estat i, ho han fet sota el lema “així no”, en clara referència tant a la Reforma Laboral, com també a les propostes en matèria econòmica i social que està duent a terme el Govern Zapatero propostes, totes elles, amb un denominador comú: no conformen una base sòlida per caminar cap un nou model econòmic que situï a l’economia espanyola en condicions estructurals per sortir reforçada de la crisi i amb garanties. A l’inrevés, tenen en comú una clara improvisació, desorientació i poca valentia del Govern de l’Estat per afrontar aquests canvis estructurals imprescindibles. No arriben, ni tan sols, a ser mesures conjunturals, com s’ha pogut comprovar amb el fracàs de gairebé totes elles.

Però també diuen “així no” perquè, de totes aquestes mesures i, en especial, de la reforma laboral, s’extreu la conclusió de que el Govern Zapatero ha cedit, de manera clara, a les pressions dels sectors més conservadors i poderosos, per tal de que accedís a aplicar mesures totalment lliberals amb el teòric objectiu d’afrontar la crisi econòmica però, de pas, obrir la porta a un escenari molt més favorable als seus interessos. Aquesta actuació del Govern de l’Estat és expressió d’una profunda crisi política, i d’un important dèficit democràtic, ja que dona la sensació de que les decisions econòmiques les prenen organismes no elegits democràticament pels ciutadans.

La Reforma Laboral del Govern Zapatero, "es una Reforma Laboral de dretes", perquè gaudeix del suport de grups polítics com CiU i, perquè s'acosta molt a les propostes plantejades per la patronal CEOE, encara que s'entestin a dir que no els hi agrada, en un acte de clara hipocresia que ja ningú es pot creure, mentre que pràcticament deixa de banda la totalitat de les propostes dels sindicats.

Aquesta reforma afavoreix, clarament, els interessos empresarials, abaratint els acomiadaments i justificant les causes que el justifiquen com a procedent. Quan tant el Govern com la CEOE, parlen de la necessitat d’abaratir l’acomiadament per situar-lo a nivells europeus, cal recordar que Espanya és, juntament amb Holanda, l’únic estat de la Unió Europea, en que es pot acomiadar sense motiu; a la resta de països la indemnització és més barata, però s’ha de demostrar que hi ha motiu per a acomiadar.

La reforma va en detriment dels drets de treballadors i treballadores, no solament perquè els exposa més a l’acomiadament, si no també perquè, obra la porta a decisions unilaterals, per part de l’empresa, en tema tan importants com la retribució, la jornada laboral o els horaris.

Un altre aspecte molt negatiu de la reforma laboral es que reduirà, notablement, el superàvit i el Fons de Reserva de la Seguretat Social, cosa que serà utilitzada, amb tota seguretat pel Govern, per argumentar la Reforma de les Pensions (67 anys, increment de la base de càlcul,...).

Finalment, aquesta reforma, perjudica la qualitat de l’ocupació, per que consolida el contracte temporal, per que representa un nou menyspreu pels serveis públics, apostant per una major privatització dels serveis públics d’ocupació i, tanmateix, per que converteix la tasca de “oferir i trobar feina” en un negoci, cosa que anirà en detriment dels treballadors i treballadores, que seran els qui paguin el cost del “servei” que facin les agències de col•locació privades amb ànim de lucre.

Aquests son, a grans trets, els aspectes més destacables de la reforma laboral del Govern Zapatero (amb la complicitat de CiU) i, per això, com diuen el sindicats hi ha motius més que suficients per dir “així no”, però encara n’hi ha un, no menys important, i es que, a diferència del que el Govern PSOE i els sectors econòmics afirmen, de que no hi ha cap altra alternativa per sortir de la crisi, crec que si que existeix una altre proposta molt més justa i solidària.

Aquesta es l’alternativa d’ICV-EUiA i que es basa en 10 propostes que persegueixen garantir un nivell de recursos en mans de l’administració pública, suficient, per tal d’aprofundir en l’estat del benestar que necessita la ciutadania, especialment en la delicada conjuntura econòmica actual.

En resum, aquestes propostes, aposten per augmentar els ingressos de l’Estat, amb una reforma fiscal justa en que pagui més qui més té i més guanya, i amb una major lluita vers el frau fiscal. Tanmateix, propugnen avançar cap a un nou model productiu basat en l’ocupació estable, segura i de qualitat, fent del contracte indefinit ordinari el contracte de referència, apostant per uns serveis públics de qualitat que ens acostin a la mitjana de la UE, establint, alhora un salari mínim de 1.000 euros, tot assolint l’equiparació salarial i de condicions laborals per a dones i joves. Finalment, plantegen que garantir l’arribada del crèdit a empreses i particulars i poder fer-ne un control permanent, ha de ser condició indispensable a l’hora de concedir ajuts públics a les entitats financeres.

Si acompanyem aquestes propostes de les més prioritàries reformes del Sistema Financer i del Sector Energètic iniciarem, veritablement, el camí cap el canvi de model econòmic imprescindible no només per sortir de la crisi, si no, sobretot, per garantir un model sostenible en el temps, que creï empreses viables i llocs de treball estables i de qualitat. Aquesta es la recepta que necessiten per sortir de la crisi. Així, sí.

L’il.luminat de les jaquetes de colors

Acabo de sentir a l’expresident del Barça -sí aquell que es va empènyer a sortir de la presidència per “la porta” del darrere-, dient que està estudiant la possibilitat d’assistir a la junta de compromissaris del club, prevista per l’octubre, per donar explicacions al socis respecte de les –segons ell- falses acusacions de l’actual directiva en quant al possible desfàs de 89 M€ entre les xifres presentades per la junta sortint, respecte de la realitat que s’ha trobat el nou equip.

No es la meva intenció donar suport a la presidència actual a base de “despotricar” de l’anterior, ja que això no crec que li faci cap bé al FCB i es el que molts de l’entorn merengue voldrien de passés (mitjans de comunicació afins inclosos), en un nou intent de desestabilització, del club que els hi està barrant el pas a qualsevol èxit esportiu en els darrers anys.

El que sí que vull posar de manifest, es que crec que s’ha arribat a aquest punt, perquè l’anterior president va confiar en les persones equivocades, per assumir tasques de gran responsabilitat, com es el cas del director general (aquell que se li va haver de pagar un “finiquito” multimilionari vergonyós...) i, especialment, al personatge de les múltiples jaquetes de colors. Aquest senyor que va assumir la responsabilitat de gestionar la tresoreria del club i que ja podem veure quina ha estat la seva eficàcia.

He de reconèixer que mai ha estat “sant de la meva devoció” (valgui l’expressió), perquè sempre he pensat que era un personatge “tot fatxada”, no només per la seva curiosa indumentària si no, sobretot, perquè en totes les seves intervencions públiques, que no han estat poques, sempre ha insistit que la millor política econòmica es la de deixar que els mercats marquin la pauta, vaja, quelcom semblant a aquell plantejament pujolista de que la millor política econòmica, industrial, etc,... que pot fer l’administració es la de “no fer res” i deixar que l’economia marqui la pauta per sí sola, es a dir, que els grans agents privats siguin els que manin de totes totes... plantejament molt “lloat” pels hereus d’aquell expresident, que l’utilitzaven de manera persistent per atacar a l’actual govern tripartit, especialment quan duia a terme polítiques veritablement progressistes que ells interpreten com a intervencionistes, tot donant-li el pitjor sentit a aquesta expressió.

Suposo que us haureu fixat en que darrere una americana de color ben llampant, es mantenia una permanent unitat del negre en pantalons, camisa, corbata i ves a saber tu què mes... sempre m’he preguntat el perquè de tanta foscor darrere la “fatxada” multicolor... la resposta segurament l’he pogut trobat en les darreres setmanes: foscor. Foscor en el fons de les propostes i la mateixa foscor, podria ser, en la seva gestió.

Sembla ser que, com passa en els decorats d’aquelles antigues “pel•lícules de l’oest”, només hi havia una fatxada que “dona el pego”, però quan mires més enllà, no hi trobes res més...

Els i les pensionistes no han causat la crisi...

Un dels aspectes més injustos del "Real Decreto" de mesures de reducció del dèficit públic, es la mal anomenada "congelació" de les pensions. Dic mal anomenada congelació perquè, en realitat, estem parlant de reducció, ja que tota retribució que no es revaloritza, com a mínim al mateix nivell que l'IPC, acaba reduint el poder adquisitiu de qui la percep i, per tant, la realitat es que, amb el RD, les pensions es reduiran el 2011 per la major part dels 6 milions de pensionistes que hi ha a l'Estat espanyol (excepte qui rep pensió mínima o no contributiva).

Algú pensa de debò que els i les pensionistes han estat causants de la greu crisi econòmica que patim? Espero que ningú ho pensi, si no haurem de començar a reflexionar sobre “en quin país vivim”...

Cal una reflexió de fons del Govern espanyol per tal de reconsiderar aquesta mesura, per tal de no malmetre, encara més la qualitat de vida d’un col•lectiu que, en la seva immensa majoria a contribuït, i molt, a que el conjunt de l’estat superés etapes molt dures que tots i totes coneixem i que, per sort, semblen superades en bona part.

Us adjunto l’enllaç de la Jornada que va celebrar CCOO de Catalunya la setmana passada i on vaig poder explicar el posicionament de la nostre coalició al respecte.

http://www.ccoo.cat/planspensions/aspnet/noticia.aspx?id=124633

Sr Zapatero, vostè té un problema… i es diu 5%

Ja fa mesos que l’actual President del Govern espanyol ens té acostumats, malauradament, a un “xou” permanent de preteses mesures per combatre la crisi que, a l’hora de la veritat s’han mostrat, una rere l’altre, veritables “fiascos”.

Fins ara algú podia justificar-ho en la bona voluntat del president de l’executiu o en la manca d’un equip solvent que l’orientés correctament però, sincerament, el darrer episodi ha sobrepassat qualsevol límit acceptable i situa la seva credibilitat en un nivell per sota de zero.

Després de polir-se tot el marge de maniobra de que disposava el Govern a finals de 2007 - ni més ni menys que 30.000 M€ de superàvit, tal i com s’han preocupat de repetir-ho fins a la sacietat -, amb repetides rebaixes fiscals (reduccions en IRPF i IS, eliminació de l’Impost de Patrimoni,..) i una erràtica política de xecs (400€ i xec nadó universals,...), ara intenta fer-nos creure que es del tot necessària una reducció del dèficit públic mitjançant un seguit de mesures que afecten, de manera gairebé exclusiva, als més febles (pensionistes, dependents,...). En canvi, als poderosos, ni tocar-los... no sigui que se li enfadin, deu de pensar.

I, per si no n’hi ha prou amb congelar les pensions a més de 6 milions de dones i homes i eliminar l’efecte retroactiu de la llei de la dependència, també ens vol fer creure que la solució a tots els “seus” problemes passa per una retallada del 5% en la retribució dels empleats públics. Després de no haver els deures en quant a contenir la despesa ni haver tingut la valentia política de garantir els ingressos fent pagar més a qui més te i més guanya, qui pot acceptar aquest tipus de mesura? I encara més, si com a President acceptes un nivell de despesa militar desmesurat (tropes a l’Afganistan que costen uns 400 M€ anuals,...), que alguns alts càrrecs superin les 6 xifres anuals o una aportació de més de 252 M€ a l’església catòlica que provenen de l’IRPF de totes i tots o et negues a reduir el cost estratosfèric de la Casa Reial,..., amb quina autoritat et creus per rebaixar el sou a totes i tots els empleats públics, tot argumentant que son uns privilegiats en el context actual perquè tenen la feina assegurada, cosa que no es del tot cert ja que la temporalitat al sector públic està en un 24% , molt a prop dels nivells del sector privat.

Sí sr. Zapatero, cal un gir de 180 graus en la Política Econòmica del seu Govern, però “sota un prisma d’esquerres”, incidint tant en els ingressos, amb un sistema fiscal molt més progressiu i amb un ajust de la despesa que no afecti a les polítiques socials, i sí basat en la simplificació dels organismes públics, la dràstica reducció de la despesa en alts càrrecs, la priorització de les inversions o la reducció de la despesa militar.

Tampoc es de rebut que l’executiu ZP, pretengui fer la translació directe de les seves propostes als Governs autonòmics i locals, especialment a aquells que hagin fet els deures en els dos darrers anys, com sí que ha fet el Govern d’esquerres de la Generalitat i, també, un nombre important d’Ajuntaments, fent costat als sectors més febles que més intensament pateixen la crisi.

Precisament per aquest motiu, crec que cal mostrar el rebuig total al lamentable paper que, en aquest procés, està jugant el Conseller Castells, tot ignorant que forma part d’un Govern tripartit i d’esquerres que, com a tal, ha de garantir el consens intern i cercar-ho amb l’oposició, sota la premissa de prioritzar les polítiques socials i la creació d’ocupació.

Sí al “Pacte antifrau”

Benvinguda sia la proposta del Director de l’Oficina Antifrau, d’un Pacte per expulsar la corrupció de la vida pública.

De fet, quan van aparèixer el casos Millet i Pretòria, de presumpta corrupció, des d’ICV vàrem aprovar un decàleg de propostes per tal d’eradicar qualsevol tipus de corrupció. Malauradament, cap altre força política es va afegir a les nostres propostes, cosa que podia semblar inexplicable, a no ser que tinguem en compte que tant el PP, com el PSC-PSOE o CiU tenen alguns dels seus membres “amb causes pendents” per presumptes delictes de corrupció, cosa que no passa amb cap càrrec d’ICV.

Si volem que la ciutadania no tingui cada cop més “desafecció” per la política, des dels partits hem de demostrar una actitud ferma i molt contundent contra totes aquelles pràctiques il•legítimes que algunes persones es creuen amb dret a realitzar quan accedeixen a un càrrec de responsabilitat.

La mentida no hauria de tenir futur...

Aquests dies hem assistit a la polèmica envers el Pep Guardiola, sobre la diferència entre allò que l'àrbitre del partit Almeria - Barça va posar en l'acta i el que, sembla ser, que realment va dir el tècnic blau-grana.
En Pep afirma que l'àrbitre menteix. De fet, una canal de televisió va captar les seves queixes a l'assistent, i sembla ser que corroboren les afirmacions del tècnic.

Aquí ve la meva "queixa". Tot i que hi ha la possibilitat de què l'àrbitre mentís, resulta que l'únic "damnificat" de tot plegat es l'entrenador “culé” a qui se li ha obert un expedient per part del Comitè de Competició que podria derivar en greus conseqüències per ell.

Trobo del tot injust i immoral que, fets com aquests, siguin "el pa de cada dia" de la societat que ens envolta, en gairebé tots els àmbits de la vida quotidiana. També, per descomptat, en el terreny polític. En les darreres setmanes hem assistit a diversos episodis de "calúmnies" gratuïtes en l'àmbit de país, però també en el local (al meu "poble" també...) i, en tots ells amb un denominador comú: el "mentider" queda del tot impune i "l'agredit" ha de fer mans i mànigues per demostrar que allò no es veritat i, a sobre, vigilant molt les seves manifestacions, no sigui que encara tinguin altres conseqüències col•laterals...

Ho trobo molt injust i per això reclamo humilment que totes i tots lluitem contra la mentida fins que arribem al punt en què puguem asseverar que "no té futur", ja que, malauradament encara no hem arribat a aquest punt...

Detecto molt nerviosisme…

Ja fa unes quantes setmanes, per no dir mesos, que es detecten, clarament, molts nervis en el PSC-PSOE, en tots els àmbits: Govern de l’estat, Generalitat i en el món local.

Si bé es veritat que generalitzar sempre es injust i, en aquest cas, segurament també i, per tant, no ho faré, si que hi ha diverses manifestacions, gestos i actuacions que crec que avalen aquesta teoria del nerviosisme.

Es molt evident, en la lluita que es veu venir per les eleccions al Parlament de Catalunya que es fan enguany i que decidiran si el PSC-PSOE continua presidint la Generalitat o no, en benefici de CiU, amb vet a saber quin o quins socis de Govern (els convergents son així, ja ho sabem…).

També ho es a Barcelona, on l’alcalde actual ha creat una “cortina de fum” amb el tema dels Jocs olímpics d’hivern del 2022, amb la clara intenció d’intentar redreçar les expectatives de vot que, hores d'ara, li son del tot desfavorables. Més li valdria posar-se com a màxima prioritat, lluitar contra els efectes de la crisi entre la seva “conciutadania”, tal i com li demana el seu soci de govern municipal.

Evident, també, a diverses ciutats del Vallès, una d’elles, emblemàtica, on l’actual alcalde socialista dedica la major part del seu temps a dir “què dolentota es la portaveu ecosocialista que no para d’atacar-me…”.

I també ho es, perquè no, a Cerdanyola, on el seu primer secretari insisteix, setmana darrera setmana, a utilitzar els insults per dirigir-se al anterior Alcalde i, per extensió, a la coaliació ICV-EUiA intoxicant, tot sigui de pas, a la ciutadania, sobre la suposada -segons ell, que no pas real- delicada situació econòmica de l’Ajuntament.

I què passa quan a can socialista estan nerviosos? Doncs el de sempre: cal “distanciar-se” al màxim (i en tots els sentits de la paraula) dels ecosocialistes, perquè “son lo peor” i, alhora, cal “aclucar-li l’ull” a CiU que, en moments com aquests –en paraules d’els i les socialistes- “saben ser responsables…" quin cinisme, pacto amb ICV-EUiA a molts ajuntaments (inclosa BCN), consells comarcals, diputació, àrea metropolitana i Generalitat però, quan vagin mal dades, hem distancio tot argumentant que “amb aquesta gent es molt difícil governar”…

Només cal veure amb quin grup polític ha començat la roda de converses per un hipotètic "pacte d'estat per fer front a la cris", al Congrés el portaveu del PSOE: sí, amb CiU… curiós, no?


PD: per cert curiós també que, en tan sols cinc dies, han passat per Cerdanyola el President de la Generalitat i Ministre de Treball, els dos màxims mandataris del PSC-PSOE català dels darrers anys…

Els drets són de totes i tots

Tot el que aquests dies està passant amb el tema de Vic i els "empadronaments" ens recorda, una vegada més, les profundes diferències que hi ha entre unes forces polítiques, que l'únic que els preocupa es adoptar mesures de govern de les quals en puguin treure el màxim rèdit electoral (en el cas de Vic, treure-li el màxim de vots possible a l'Anglada... que ja té... la cosa!), encara que això signifiqui "trepitjar les persones" i, aquelles altres formacions, que creiem que els drets bàsics de TOTA la ciutadania estan per sobre de tot.

Qui es creu amb la potestat de decidir quines persones tenen dret i quines no a quelcom tan bàsic com la sanitat o l'educació?

Si algú es creu amb aquesta autoritat es que no enten res de res, o que el seu "exacerbat individualisme" li ha anul·lat el sentit comú.